The Project Gutenberg EBook of ELS HEROIS, by Prudenci Bertrana

This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with
almost no restrictions whatsoever.  You may copy it, give it away or
re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included
with this eBook or online at www.gutenberg.org


Title: ELS HEROIS

Author: Prudenci Bertrana

Release Date: January 23, 2006 [EBook #17583]

Language: Catalan

Character set encoding: ISO-8859-1

*** START OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK ELS HEROIS ***




Produced by Ricard Samarra




INDEX.

Prtic.
En Quimet o el rebuig del Diable.
En Carxofa.
En Busqueta.
L'egua del jutge de pau.
La masovera se'n va al mercat.
El Cerd.



PRTIC.

Herois, com Proses brbares, s un llibre fervors i sincer. Ning
ha de cercar-hi enginy ni fantasia. Us dono una obra viscuda i no
pas una oriflama literria. Austerament he recercat entre les meves
enyorances d'aventurer humil.

Dintre la urb nerviosa, segueixo amant com sempre la Naturalesa
apacible i fecunda. Sc ple d'agrament per Ella, car ha guarit els
meus dolors donant-me fermesa corporal i serenor anmica. La crec
perfecta, dreturera, santa!

Cal pensar que l'home va trar Du tot just creat, mentre
s'enfredoria, damunt la seva bellesa perfecta i immortal, l'excelsa
alenada de l'Artfex. Ella, altrament, serva, amb fidel gelosia,
les lleis rebudes de l'Etern: s pura, s beneda, un parads
encara.

Per aix el seu contacte divinitza; i, per aix tamb, els homes
que s'han criat en el seu si, en mig de la seva impassibilitat
maternal, tenen dret a la nostra reverncia. Sn aix com uns
personatges evanglics; i ning, en els temps presents, gosar
discutir-los el dictat d'Herois. Almenys no s'oposar massa
formalment que un escriptor de la meva modstia, gaiament
democrtica, els qualifiqui de tals, atorgant-los per, ben ents,
una jerarquia inferior a la que es mereixen ells, atenent-me a
l'admiraci que els professo.

Mes cap respecte hum podria fer de mi un ingrat, ni cap
esplendidesa de progrs, cultura o civisme fra prou abassegadora
perqu jo els tingus en oblit.

Jo els ofreno, per tal motiu, aquestes Planes. La glria, si n'hi
ha, s d'ells. Sols desitjo, per a mon goig, sser un bon
historiador de les gestes llurs. Tamb em fra grat que tu, lector
benvol, tinguessis el meu tarann. Aix esdevindria possible que
jo i els meus Herois caminssim triomfalment pels viaranys de ton
esperit com ho frem pels deserts de la terra.




EN QUIMET O EL REBUIG DEL DIABLE.


I

El poble de L'Esparra s un poblet de quatre cases situat entre
dues afraus en mig d'un b-de-Du de serres emboscades.

Noms es fa obirador pel seu campanar banal, restaurat
estpidament, que sobresurt amb petulncia, dins la frondositat de
les suredes, com el coll d'una oca blanca en un camp d'userda.

Un gros lladorer ombreja la plaa, on plana el mateix silenci de
les boscries venes. A l'estiu, per, els pardals xeriquen en els
rfecs de les teulades, i els papallons revolen, entre els fonolls
del cementiri, pel cim de les xamoses campanetes blanques. Tamb
l'esclopeter, en cos de mnegues, fa anar la seva gbia a la porta
de casa seva, i el rector conrea l'hortet amb la verdosa sotana
arrebossada pel cim dels malucs, congestionat i lluent. A l'entrada
de l'hostal, les mosques ennegreixen l'enrajolat i el caduc fustam
de la porta mig closa, on el sol cau de ple a ple, fent plorar la
rena dels nusos. De tant en tant passa un carro; un d'aquests
carros de muntanya lleugers i desballestats, amb grans bosses de
cordam i srries velles que escombren el cam, rodes primes de
llanta esmussada, galga de roure i mula pacient i escardalenca.
Dels guarniments, plens d'afegits i lligadures, pengen uns quants
branquillons de boix o ginestell que fan la servitud
d'esquivamosques, a desgrat de la protecci dels quals la panxa
grisa de la mula, solcada de venes tumefactes, degota sang.

El diumenge el poble s'anima. A l'ombra del lladoner, els pagesos
morigerats amb la brusa nova al muscle, esperen la missa, comentant
la sa de les terres. A l'hostal hi ha el jovent i els vells
intemperants, que es juguen el beure a la bescambrilla. Les cartes,
ensutjades i enganxadisses, acanalades i repugnants, reboten damunt
la taula amb un espetec somort com el que produiria en saltar
una llagosta.

Sovint se'n desvia alguna, anant a raure entre les potes del banc,
d'on la cull una manassa deforme, d'ungles revingudes i ferestes el
mateix que la cornamenta d'un brau.

Tres campanades argentines vibren i es perden al lluny en la
majestuosa calma de la serra. Els jugadors fineixen la partida.
Tant els que han guanyat com els que han perdut, traguegen del vi
com i van a ajuntar-se amb els del lladoner. Lentament,
mandrosament, uns i altres acoblats, tot posant-se els gecs i les
bruses, pugen la rampa de l'esglsia, i s'hi endinsen arrossegant
els peus.

El menjador de l'hostalot s desert. El vidre blau dels porrons
reflecteix la parra i les carabasseres del celobert; les cartes
simulen una escampadissa de teules revellides; les mosques
s'aquieten aferrant-se, goludes, a les engrunes de pa blanc; i el
gat es situa a l'ampit de la finestra, lluca mandrs al defora,
s'arrupeix i s'adorm.

Tots els parroquians ouen, entretant, la missa, refrigerant-se en
l'ambient penombrs de la petita nau, uns dient parenostres i
altres pesant figues.

Sols a vegades, de tard en tard, n'hi resta un, a l'hostal; un que
es desentn de la comminaci de la campana sonora. Roman de colzes
a la taula, enllet i spit. S'entret aixafant les cendres de les
pipes i cigars amb el dit xic i esgrafiant-les amb l'ungla,
ajuntant els bassiots de vi, combinant les palletes i llobins, que
havien servit per als jugadors, en belles agrupacions decoratives;
o b inicia un solitari, o b, aixecant-se els pantalons,
s'esgratinya el ventre de la cama.

Des del banc on seu, obira una llenca del cam que puja per darrera
de l'hostal. Sovint una noia ressagada travessa el greser
refulgent, amarat de sol. Porta la caputxa plegada sota el bra, i
tresca ferm, fent retrunyir el sol amb l'empremta de les seves
espardenyes noves. Llavors el mal cristi es redrea, s'aboca a la
finestra seguint-la amb l'esguard; un esguard cobejs que
s'emmotlla en el turmell de la minyona i en el balandreig de la
faldilla de percalina, sota els plecs de la qual trontollen
exuberncies brbares.

Un gos roig, bordissot, dorm enroscat als peus del bosquerol. Es el
_Caiman_, i t tanta anomenada pels seus lladronicis com per les
seves empaitades als conills.

Est gras, cosa que resulta inversemblant en un coniller de pags;
per el seu pelatge s un mostruari de nafres i cosits. Ha sofert
tota mena d'agressions i botxineries. El pal, el ganivet, la pedra,
l'aigua bullent, el sofre encs, la metralla, els brians, la sarna,
els banys i les untures custiques han assenyalat el seu pas
imborrable en aquell cuiro heroic, fent-ne un taps policromat,
absurd.

Tan curis com el ca s el seu amo. Es diu Quimet, Quimet a seques.
Prou t germans i germanes; per, si pel cognom d'aquests
intentssiu conixer el de l'altre, us errareu de mig a mig. En
Quimet no sabria pas on anar a cercar la seva fe de baptisme, i diu
que s fill d'una conversa casual que la seva mare va tenir amb un
adobacossis. I s'envaneix del seu origen com un noble dels seus
blasons. La veritat del fet no la sap ning; i, entre la famlia,
aquesta qesti s la que menys interessa de totes les qestions.

* * *

En Quimet escassament amida el que amiden d'alria els homes ms
xics sense arribar a pigmeus. Es bastant corbo; el clatell se li
emmotlla a les espatlles, i la barba li toca al pit, un pit amb
quilla, arlequinesc. Adorna la seva cara, seca i de migrades
fesomies de raqutic, un superb mostatxo de gavatx. El serva om a
record d'una campanya de carboner al Conflent. En honor d'aqueix
bigoti, nic en el llogarret, on sn mirats amb prevenci com un
senyal hertic, el corbo s'abst d'anar a missa. En Quimet
s'emplena la boca del que ha aprs a Frana, de les excelncies del
cuixot rossellons i de la bella despreocupaci de la gent gavatxa.

s el ms formidable jugador de cau i el que trascola ms vi i fuma
ms caliquenyos dels que concorren a l'hostal. Les dones casades el
miren com un pernicis exemple per a la jovenalla, i les solteres
procuren evitar la seva encontra en els camins i en la solitud dels
camps; sense, per, fonamentar en res la temena llur. El corbo,
per tal atreviment, sol dir-los una platxria bilinge, que les fa
enriolar per dintre.

-Quina rera de Du de _garbo_ que em tragines, Anneta! Deixes un
oratge!... _Malers_ de jo, que tinc d'acontentar-me amb
ensumar-lo!

O b:

-nsia, Ros! Amb una _vuatureta_ com tu, jo pla n'aniria, de
descansat!

I aix sempre, expressant, amb una malcia gens agressiva, els seus
anhels, segur d'un refs, conscient de la seva pobra estampa i dels
seus pocs mereixements.

* * *

El corbo era un bon jornaler; per els propietaris de terres no el
llogaven tement que la seva participaci en els conreus males les
viandes.

Comen a crrer la brama que, feina que feia el corbo, feina que
s'enduia el diable. Si sembrava fesols, se'ls menjaven els gaigs i
les perdius, o es bromaven abans de granar; si batia el blat, es
pollava en el graner; si cavava vinya, la pedregada se'n portava
els rams...

En Quimet es refugi en el bosc. El bos s geners i prdig per
als qui s'hi donen en cos i nima. Ning es mor de fam si sap
manejar un magall, un tallant o una picassa. En Quimet era fet per
a manejar-los. Les seves mans curtes, amples i feixugues semblaven
haver nascut arrapades al mnec de les eines i ser mesell com la
mateixa fusta. Aterrant suros, estassant bardisses, capolant
soques, arrabassant arboos, treballava com un mal esperit. Tot el
que fos destruir, esmicolar i encendre, ho feia amb goig, amb
pitrades furients, serrades les dents, exhalant el coratge amb un
-Ooh!- estentori cada cop que enfonsava el magall en el llcol, o
la destral en l'encetadura d'un torell, d'on feia saltar
estellicons brunzents que l'estrompassaven. Era aquell treballar
una mena de combat: el corbo esbravava la seva ira de pria;
trobant, en el reps, la satisfacci d'una venjana justa,
realitzada indirectament.

Damunt la seva trista esquena de contrafet, els boscalls s'hi
assentaven a meravella.

Ses cames de garrell no desdeien pas per una arrova d'excs, i eren
prou elstiques per a saltar crrecs i redrear-se com una molla
d'acer en les inevitables caigudes, baldament s'haguessin enfonsat
fins al genoll en els pendissos de greda somoguda o en els tous de
fullaraca dels obacs.

El cos del corbo, rabassut i gil, era la nata per travessar les
maleses. Es ficava en mig dels embardissaments i dels gatossars ms
espantosos. Si no podia trascamar-hi a fora d'enginy, s'hi
llanava furient, caragolat com un eri. Llavors hi obria un trau
amb la mateixa facilitat que l'hauria obert una roca de deu
quintars estimbada.

Les agressivitats del bosc no podien res contra la seva pell bruna
i mesella, on les pues dels arns, de les argelagues i dels
esbarzers amb prou feines, en esgarrapar-la, deixaven senyal: un
ratllat blanquins, talment el d'un pissarr en una pissarra.


II

En Quimet, si tenia amics, ho devia al _Caiman_. El gos completava
l'amo. Junts, ficats en una vall, feien bona feina. All on ells
passaven no hi havia salvatgina segura, per entaforada que
estigus. Totes les proteccions, tots els murallars de vegetaci,
totes les catabaumes d'espines, tots els timbarros atapets de
brosta, tots els xaragalls entravats de romagueres, no hi servien
de res.

Per aix els caadors associaven en Quimet en les grans batudes. En
Quimet tenia una escopeta que sempre feia figa. Havia passat per
totes les ferreries de la contrada, i, en cada una, els martells
feixucs, les llimes grofolludes, els mandrins grossers, les fornals
de trempar relles i la fora bruta del many li causaren un nou
estropell. Aix no vol pas dir que aquella arma no es dispars tota
sola en el moment ms inesperat. En Quimet, per, la idolatrava. La
idolatrava perqu era una arma xica de damisella, una joguina; i
Du sap de quins enigmes d'entendriment sn susceptibles, els
tristos contrafets.

En canvi, el que mai fallava, en les mans d'en Quimet, era el
magall. Conill encauat, conill al sarr. Durant el meu tracte amb
el bosquerol, ni una sola vegada he vist desvirtuada aquesta
sentncia. B n'rem, de lluny de vens! i b n'hi havien, de
serres i turons interposats entre el lloc de la peripcia i la
masoveria ms propera on pogussim manllevar un magall! En Quimet
no tenia pas mandra. Es desempallegava del sarr, la brusa i
l'escopeta, i partia boscos a travs. O belles i plaents esperes
assolellant-me en els fondals de la Trencada, flairant les molses
del brucater, oint els tords en l'arboar, i veient el desesperat
_Caiman_, rauta que rautars, grinyolant, esbufegant, queixalejant
les arrels que no havia pogut rompre amb les ungles, i etzibant un
brollador de terra humida entre les seves potes del darrera
eixancarrades!

Llavors m'enervaven: ara, el record, tan sols m'omple d'agrament
retrospectiu pel brau i temerari desencauador.

Ell revenia ms prest del que suposveu. El cansament cornava dins
aquell pit contrafet, i la suor li rellentia al front. El primer
Du-vos-guard era una puntada de peu al _Caiman_ que el rebotia
contra els matolls. Desprs llanava la gorra i el magall. Una
estranya maniobra emprenia, en Quimet, abans de comenar la tasca.
Consistia a trencar un manat de brucs i a introduir-los dins el
catau tant com el bra en podia haver. Aix que el bra curtejava,
el corbo, ajagut, estiragonsant-se, fent el cap enrera, seguia
empenyent amb gemegoses estremituds. Quan la galta, el muscle i el
gep se li havien emmollat en la terra fresca del catau, esventrat
pel _Caiman_, el bosquerol es redreava, desembrussant-se l'orella,
escopint llot i eixugant-se les fesomies de rajoler amb la mnega
de la camisa.

Tot seguit, en la clotarada, retrunyien els cops iscrons,
persistents, somorts, del magall, i l'esbufec de les pitrades del
brau minaire. Durar molt, aqueix treballar de negre? Durava el
que havia de durar. Si el conill s'hagus entaforat a les entranyes
de la terra l'hauria percaat en Quimet.

Arribava un moment que les gleves, les pirroces de bruc, les
llenques de molsa i els matolls arrabassats formaven un munt,
soterrant les cames del bosquerol; i, en aquella catastrfica
confusi, ning hauria sigut capa de trobar la seguida del catau.

Llavors compreneu la servitud del rams. En trobar-lo
esgratunyant, en Quimet tornava a ajaar-se, tornava a empnyer
fins que la boca de la cavorca era un buidat exacte del seu tors,
un contramotllo de mnsula grotesca.

El moment solemnial esdevenia ms tard, desprs de repetir diverses
vegades aqueixa maniobra i d'esventrar, a cops de magall, mitja
muntanya.

Dins el fossar, en Quimet furgava amb un estaquirot. Aix que treia
pl, una resqucia de pl com fil de teranyina, llanava un crit de
victria.

Desenganyeu-vos; les excavacions mai deixaran de ser emocionants.
Tant li fa que es tracti d'un conill ple de vida com d'un egipci
mort i embalsamat: el misteri i el dubte hi sn, i la troballa
us exalta.

Per aix el bosquerol, aconseguit el pl, pegava les darreres
magallades amb un bra de trenta mil diables. De seguida, bra nu,
les dents apretades, boca terrosa, el vieu maldar per punyir la
vctima. El _Caiman_, oblidant ressentiment, pretenia ajudar l'amo.
Encirada la cua, dretes les orelles, allargassat tamb, introdua
el morro pel sotaixella d'en Quimet. Els gemecs de l'home es
barrejaven amb els grinyols del ca. En les profunditats del cau
repercutia un trepeig violent.

dhuc la mateixa naturalesa participava de la nostra expectaci.
Els pinsans emmudien en les branques, el Montseny nevat s'aguantava
l'al, el sol empallidia, i el cor de la terra panteixava.

Una immobilitat absoluta del caador i uns tremolins en les anques
de l'ajudant precedien el desenlla.

De sobte, una estremitud, una bursada, un xoc subterrani, uns mots
amorosos d'infinita tendresa, com -Vina'm aqu, pobric, estimat de
la mare!, i el corbo es redreava d'un salt. L'instint satisfet li
birbillejava en les nines, xiques i cruels com les d'un aligot.
Alzinant el bra pel cim de la tanyada del brucater, ens mostrava
la presa. El conill era un remol, d'espeternecs i revinclades,
cabdellant-se i descabdellant-se. La seva grcia elstica i el seu
pelatge suau, fi, llustrs, net, immaculat, contrastaven amb la
figura massotera del caador, tenyida de fang roig, amb pegats
de terra a les genolleres, sobre el pit, pels cabells i celles.
Veritablement el desencauat, segons aparincia, era en Quimet.

Glapint i claquejant les dents, el _Caiman_ feia bots formidables
amb la pretensi d'abastar el conill.

-Marxa! marcha, dic!... Llamp te parteixi! marxa!

El cstig a tanta impertinncia no es feia esperar. Un ahuc
horripilant somovia l'afrau. El gos, amb el ventre ensorrat, la cua
tocant-li el llombrgol, amb cara de basqueig, eixancarrant-se,
es perdia bosc endins. Alhora, la manassa d'en Quimet queia de
cantell, a l'esbiaixalla, entre cap i orelles del conill: un cop
sec, violent, escruixidor, que hauria esnucat un gegant. I mai
havia de repetir-lo.


III

Jo vaig conixer el corbo a casa un seu germ, un pags llest i
d'empresa que vivia en una casica de fam i set, per que l'ase em
flic si hauria baratat els seus guanys de negociant de llenyes i
carbons amb les meves rendes.

Aquest germ va ensinistrar-lo en el negre ofici de carboner
donant-li a carbonejar els suros de les seves trafiques.

Aix l'allunyava de l'hostal i de la gent del poble, que comenaven
a mirar-se'l amb mals ulls.

Els tocoms on en Quimet realitzava les seves campanyes eren la cosa
ms ferstega que us pugueu imaginar.

En ple dia, batent-hi el sol, us hi sentireu acovardits, propicis
a la superstici i les inquietuds sobrenaturals. Els mateixos
pagesos, amb la sensibilitat esmussada i la imaginaci entumida, no
deixen d'experimentar-hi vagues pares. -Sn indrets que no fan
goig- diuen ells. Generalment es tractava de verals desconeguts del
mateix propietari; reclots fantstics on les soques cauen de
vellria, rosegades pels banyarricends, cobertes de molsa blanca i
de nafres infectes enormes que suquegen podridum; crrecs pregons,
emmalesats, on fosqueja a mitja tarda, on hi ha cavorques de
ramatge d'una llobreguesa perennal, on s'atura la gosadia dels
caadors, que s'acontenten amb estimbar-hi pedruscalla. A voltes,
per, en Quimet carbonejava a l'obac d'un cimal abrupte; un
d'aqueixos cimals que s'obiren de lluny perduts en la maror
selvtica, el mateix que illots inabordables, assiluetats de
penyalars ingents i vegetaci torturada. O tamb en el flanc d'una
serra immensa, entre valls intransitables, rodejat de pinedes
laberntiques, d'embardissaments com catedrals i rocasses de
configuraci monstruosa, disseminades arreu, com un ramat ciclopi.

Imagineu-vos el corbo, sol, ben sol, vivint en aquells mons de Du
lo pare!

Esdevenia el veritable esperit familiar de les grans brolles
inexplorades, de les cofurnes dels roqueters i dels troncs balmats.
Negre de mans i cara, el gros bigoti marcit, els cabells llargs
abrigant-li el clatell, amb son tricot gris esfilegassat, com la
faixa, les calces i la gorra (cosa que el feia semblar pelut), us
compareixia impensadament d'un aire matusser i sarcstic, amb tot
l'aspecte d'un nan sobrenatural.

* * *

En Quimet convivia, amigablement amb les salvatgines. Em cont que
havia sigut ve d'un gamars tota una hinvernada. L'animal arrib
a agrair-li que no li hagus aterrat el suro en l'escalaborn del
qual passava les hores d'enlluernament dirn. i en Quimet i el
gamars s'entenien i expressaven la simpatia llur, trucant la
rusca, com dos vens separats per un emb.

Els teixons, les guineus i els porcs senglars no feien pas cabal de
la presncia del bosquerol. Ell n'estava encisat, i ho retreia amb
urc, a la fais de certs poltics de provncies en omplenar-se la
boca del tracte familiar que han rebut dels cortesans.

En Quimet us narrava pintorescament la seva vida de solitari; us
ponderava el seu gaudi misantrpic; la pau de les boscries, el
reps que dna l'absncia de camins i carreteres, la certesa
de tenir el germ de raa ms proper a sis o set hores lluny, el no
existir ni per al rei ni per al papa, i la illusi de saber-se
oblidat, perdut, com una bstia inclassificada en un desert.

Solia ponderar tamb els goigs materials que li proporcionava la
seva vida humil: la gana que desperta el baume de l'olla penjada en
una forqueta, bullint al sol; el coratge que es rep d'un plat de
brou de sag ranci barrejat amb el vi de la boteiola, el gust
especial de la cansalada sofregida amb llenya de pinetell, i el
sabor del pa de vida guardat dintre la saca, torrat per les
ventades i estellat a cops d'ullera de destral.

Us parlava, dems, del bell humorisme de les sargantanes que se li
ficaven als esclops; dels catifets amb les xutes, el flauteig de
les quals escarnia fins a menar-les al cim d'una branca morta a
tret d'escopeta, i de la fraternitat aconsoladora que l'unia amb el
_Caiman_, que es desvivia per distreure'l i complaure'l empaitant
esquirols i lladrant a les serps, fent altres manifestacions
platxerioses, i esdevenint honrat i frugal, Du sabs si per virtut
o per manca de temptacions.

I en Quimet, per no perdre l's de la paraula, s'habitu a enraonar
amb el gos. Tots els carboners, mentre les piles cremen, tenen
algunes estones desvagades; i era llavors que el corbo apellava el
_Caiman_, s'asseia terra enll, el feia jeure entre les seves
cames, i, amb una horrible ostentaci d'impietat, li ensenyava
doctrina.

En tractar-se dels manaments de la Llei de Du, suprimia el sis
com una concessi especial que creia de justcia no sols per al
gos, sin tamb per a l'amo.


IV

En Quimet, amb aquella vida, havia arribat a un grau d'enduriment
corporal i espiritual insuperable. Els altres bosquerols solen
construir una slida barrera de boscalls i gleves, un estoig de la
seva crpera amb palla per jeure, una petita llar i una porta de
feines, que barra el pas al gebre i al vent-pluig. El corbo no
perdia el temps en coses suprflues: una rusca, una saca, un feix
de ginestells, combinats enginyosament segons el seu instint de
nmada, li servien d'escut contra les agressivitats del cel i la
muntanya. En les bonances, passava la nit all on coincidia la son
i el lleure. Ell i el _Caiman_ s'esternellaven junts entre
l'arrelamenta d'un suro, sota els brancatges, que els protegien de
la serena. Si el temps era desapacible o amenaador, es tiraven una
srria per damunt i dormien angelicalment, com una damisella entre
matalassos i edredons de plomes.

-El ja dur s un remei contra la mandra.- afirmava en Quimet; -i
una pila encesa no en vol, de mandra: vol ser vetllada com un
malalt; i aix obliga al carboner a dormir amb un sol ull i amb
una sola orella.

Quan la disposici del foc en les carboneres exigia aquesta cura i
assidutat, comenaven les penes del bosquerol. Amb lluna o fosca,
amb tramuntanes o gebres, amb pluja o neu, ell havia de fer la seva
ronda nocturna, barranquejant pels sots i entaforant-se per les
brolles a fi de vigilar aquelles combustions subterrnies, que eren
els seus camps i vinyes.

Sovint bramulava el llevant, i els nvols donaven l'aigua per amor
de Du. Els pins i les sureres eren rebregats per l'oratge, i les
branques rajaven amb fria de canals sobre l'esquena del corb. (-El
gep se m'anava estoveint- deia ell pintorescament.) Els crrecs
esdevenien torrenters, i les fondalades estanys, que calia
travessar amb aigua fins a la cintura: aquella aigua bruta i
escumosa la fredor de la qual penetra fins al moll de l'os.
Entretant, la marmanya de la serra, xopa i empagueda, se li
arrapava al vellut de les calces, privant-lo de trascamar; i el
gotellar del xfec li assotava el rostre, li anegava la visi, se
li escorria pel clatell, esquena avall, i la llumeneta del fanalic,
darrera els vidres entelats, fumosa i esgrogueda, agonitzava per
moments.

Amb una tempura aix s quan les piles fan el boig, i en Quimet mai
deixava d'atrapar-ne alguna en cam de recremar-se.

A la flagellaci contnua i amonosa de l' oratge venia a
ajuntar-se la inquietud de perdre la mercaderia. Llavors el gnom
s'enfurismava.

Corria d'a i d'all inspeccionant el color del fum que eixia dels
espiralls. Un cop informat de la decantada del foc, del grau de
carbonitzaci de la llenya, de seguida comenava a manipular
estranyament. L'haureu vist resseguir d'un a un aquella srie de
forats rodons, negres i misteriosos; l'haureu vist fustiquejar-hi
amb estelliscons i trossets de rusca, obstruint aquest,
desembossant l'altre; mentre deixava anar, a la boca de tots, el
mateix reguitzell de frases comminatries i d'imprecacions
furients. Ms que el feinejar d'un pobre bosquerol, era all un
seguit de conjurs i de maniobres cabalstiques.

El braser subterrani obea o deixava d'obeir; per, segons com, el
corbo adoptava una actitud desesperada. D'un salt es plantava al
bell cim de la carbonera.

Els cops mettlics del seu trmec incansable ressonaven, entre el
trat de l'aiguat, basardosament, com si provinguessin de la taleia
d'un sepulturer foll.

En Quimet bitllava la pila, mal que pess a tots els elements
desencadenats. Per la pila era un fetge: els esclops hi
relliscaven; el trmec s'hi encastava, aixecant enormes pans de
terra molla, que calia treure a grapats; i el corbo, amarant-se,
enllordant-se, pataquejat per l'hurac, aconseguia, amb repetits
esforos, destapar el foc. Als seus peus restava obert una mena de
crter guspirejant. El corbo, a fi d'emplenar-lo, prenia un feix de
branquillons; mes aquella llenya molla, freda, agressiva, desprs
d'esgarrinxar-lo amb els seus estarlocs, repetellejava
espantosament en contacte amb les roentors internes. Una glopada de
fum esps, agrs, picant, que un bufarut li rebotia per la cara, li
escaldava els ulls.

Un reguitzell de blasfmies passaven, sibilants i horrsones, per
entre les dents serrades d'en Quimet, com un raig de vapor per la
vlvula disparada d'una locomotora a massa pressi.

Aquest desfogament, no obstant, era sols una manera indirecta
d'afalagar el maligne. I, ja ben segur d'haver guanyat la seva
atenci i de tenir-lo a l'aguait, el corbo l'invocava.

Imagineu-vos-lo al bell cim de la pila, encirat, vibrant de rbia,
entre fumeroles i escaldufaments, envermellit per unes flames
d'escotill, amb el cremall del fanalic als peus, en mig de totes
aquelles boscries tempestejades i d'aquell terratrmol
catastrfic, i no caldr pas que us ponderi la seva grandesa
infernal.

* * *

Penseu b el que significava donar-se al dimoni en aquella situaci
i en aquells paratges. I en Quimet s'hi donava de tot cor. Ell,
almenys, ho afirmava aix, i cap dels actes d'en Quimet ens
autoritza a posar en dubte la seva sinceritat, com no sigui la
dria comprovada de fer honor al seu bigoti hertic.

De tota manera, el diable feia el sord a les formidables
invocacions del trgic bosquerol. Ell, per, les repetia sempre amb
una desesperada insistncia. Ja no calien grans contrarietats ni
grans fatigues. Aix que les coses no sirgaven com cal, ja el
teneu oferint l'nima tranquilament, amb la mateixa sang freda que
hauria ofert un per-beure a un altre carboner a canvi de feinejar
per ell durant un jorn de galvana.

En Quimet, no obstant, tenia el convenciment que no oferia gran
cosa: un escaig de l'obra divina, contrafet i grotesc com el mateix
cos, aix que n'havia ja abandonat pels deserts de la terra com una
fallida vergonyosa de la seva inspiraci i del seu art.

De vegades, en Quimet, reincidia en les seves ires: tornava als
seus procediments de violncia aix que tornaven les grans
penalitats.

Se les havia amb la seva mare i desprs amb l'ngel custodi. Ella
per haver-lo concebut a salt de mata, i l'altre per la seva
protecci temerria, els ajuntava en uns mateixos insults,
acusant-los de la seva dissort.

El _Caiman_, que no era pas massa beat ni escrupols, en oir el seu
amo s'agemolia sota una estepa amb un bell tremolor, acabant per
fugir a quatre peus junts.

En Quimet arrib a sospitar si aquella bstia tindria un bon
esperit al cos, i en ms d'una ocasi estigu a frec de passar-ne
els taps d'un tret d'escopeta. No es recordava que el _Caiman_,
oint una lletania per l'estil, hagu de suportar uns banys
d'infusi de llentiscle que el deixaren net de pel com una pota de
vedella escaldufada.

Dems, sempre que en Quimet es desvetllava massa per la salut del
gos, etzibava aquell reguitzell de blasfmies, i tant com mai en
les aplicacions minucioses i terribles dels remeis heroics.

En veritat, per, que ning del mn fra prou aciensat per a dir-
nos si el cor d'un irracional s susceptible de compendre el que hi
havia d'imposant i temerari en aquell desig de mort i damnaci
expressat a gola plena en la llobreguesa d'una nit tempestuosa,
entre la violncia dels elements destructors, al cor d'unes
boscries sense lmits, a l'hora fatdica de les aparicions, de les
llumenetes misterioses, dels contactes vellutats i hrrids i dels
averanys satnics.


V

En Quimet, termenada una campanya, solia pendre's alguns jorns de
reps. Davallava a la masoveria del seu germ. Passaven comptes, es
rentava, es mudava, i, el dilluns, amb la camisa neta i les
espardenyes noves, trico-trico, acomboiant-se amb les colles de
gent del poble que seguien el mateix cam, se n'anava a un mercat a
vila. A cal Pinxo es feia coure una tera de costelles de molt, es
bevia un mitjot de vi (un vi de la terra, un poc tocat
d'escaldadura, que picava al paladar i desentumia la llengua), i
ofrenava son gep als concurrents, el contacte del qual duia bona
astrugana.

Els marxants de gra, les polletaires, els sagals, els carreters...
en fi, tots els qui al migdia es reunien a l'hostal i eren jugadors
de la rifa, desembutxacaven el paperots i els refregaven per
l'esquena del corbo. Alguns per millor obligar la sort, apuntaven
els dcims amb agulles, o els hi ficaven entre la pell i la camisa,
prolongant la saturaci miraculosa. En Quimet, molt seris,
sarcsticament seris, contribua a la gatzara amb la seva pacient
actitud. Cap al tard muntava altre cop al poble, i es ficava altre
cop a l'hostal. Jugava al cau, sopava d'una torrada, i es bevia un
segon mitjot de vi. Llavors comenava a fer gala del seu esperit
fort.

Els pagesos l'oen escruixits, uns pocs l'animaven amb riallades i
assentiments; per el corbo sabia que, quan se n'anirien a casa
llur, mirarien amb desconfiana les vagaroses ombres dels fondals.

El corbo era el darrer a eixir de la taverna. Apellava el
_Caiman_, que en anar a vila havia acomiadat a cops de roc, i, tot
fent cam, queia, per a no aixecar-se ja fins que el sol li burxava
els ulls a travs de les parpelles.

* * *

All a mitja tardor en Quimet arrepleg un cadarn. Els plats de vi
calent no li estoveen pas aquella tos ressonant, dura, i maligna.
Es passava els jorns a l'hostal, vora el foc. Quan li parlaven
d'anar a veure un doctor, en Quimet somreia. Ell no era pas
construt com els altres i cap savi de la terra tindria prou
coneixement per endevinar la disposici de les seves entranyes
desviades esquena amunt. Dintre el gep, pla b s'hi encabiria
alguna cosa: aneu a saber el qu!

Un vellet, sagrist de la parrquia, llaminer de la mistela,
conversava llargament amb l'empiocat. Era, el tal vellet, mig per
convenciment, mig per clcul, un fervors devot i un incondicional
addicte del rector. Llevat de les estones que la seva afici a la
mistela el portava a l'hostal, no es movia mai de la rectoria.
Conreava l'hort, ajudava la majordona i feia d'espieta. Durant les
vesprades de l'hivern, mossn Ramon solia llegir-li passatges d'un
llibre de missions a la Xina. Al sagrist l'embadalien aquestes
lectures. Admirava la constncia i l'heroisme dels missioners
bregant amb aquells heretges, els ms fantics i cruels que hagin
existit. Es sentia desitjs d'imitar-los, si b no deixava de
compendre que la seva condici de pags mancat de lletra i sobrat
d'anys era un obstacle dels ms grossos. Per...! bon Du!... per
qu, deixant-se dels xinesos, no podia intentar quelcom respecte al
carboner, esmerant-hi, tal com fos, la seva condici sagrada i el
seu gran entusiasme a fer proslits?

Els dies feiners ning els destorbaria: la llar i l'esc deserts de
parroquians, serien un lloc avinent per a iniciar, amb calma,
aquella obra magna. El corbo estava mig atut per una cadarn, i el
sagrist acabaria d'atuir-lo amb la visi horrenda de l'infern,
procurant de seguida entendrir-lo amb el retret de la gran
misericrdia del Senyor. I...qui sap!

-s cert, burrangot, que t'has donat al diable?

-No em parleu pas del diable! Jo s, que us el vendria per quatre
sous!

-Que no t'ha fet cabal?

-Jo pensi, si fa o no fa, com a vs Sant Isidre. Sn pla b uns
janfmeres, i no es traussen pas per gent de mala mort com
nosaltres. Vs i jo som virosta... enteneu?.. virosta.

En Quimet parlava amb visible amargura, a la fais del qui ha sigut
trat impensadament. El diable venia a representar un d'aquests
amics poderosos que es reserven per a les situacions desesperades.
L'humiliava el pensar que la seva animeta de miserable no fos
aprofitadora ni per a ser bullida en les calderes de Perebotero.

El sagrist vei la flaca del bosquerol, i pens escometre'l per
l'indret de l'amor propi. Tragu la seva pipota amb tapador de
llauna i broc de canya, hi atape el tabac infecte, l'encengu
esgratinyant amb l'ungla del dit gros el cap d'un misto de cartr,
i comen a ponderar-li la bondat de Du. Tanmateix es comportava
altrament que el banyut, i s'hi podia confiar. Rei de reis, Senyor
de cel i terra, acudia all on el cridaven, si el cridaven amb el
cor net, fervorosos i necessitats.

-Pas que et cregui!- li responia en Quimet. -Voleu jugar que mai
vindria a rescaldar les meves piles ni a traginar els meus
boscalls?

-Si tan ple de la seva grcia estiguessis... potser s, home,
potser s!

-I, al ruc negre- (el ruc negre era el rector) -que l'ajuda a cavar
les seves cols?

-Ja l'ajudar a guanyar la glria eterna.

-Pels afers d'ac desss, jo el voldria!

I trencava l'enraonament pagant la mistela, cosa que animava el
sagrist a recomenar la conversaci el dia proper.

Sobre un punt insistia especialment el missionista: que Du,
totpoders, no fes cabal d'un miserable descregut que seguidament
se'l posava a la boca enllordant-lo i escarnint-lo, era just i no
tenia res d'estrany; per, sser rebutjat de Llucifer desprs
d'anar-hi al darrera complaent-lo i ofrenant-li el mllor de
l'home, era tanmateix una vergonya!

Per dignitat s'imposava un acte de contrici, una revirada de
conducta. Res: mofa per mofa. No s pas tot u sser despreciat d'un
sobir o d'un pelacanyes. Ms malament del que li havia anat amb
l'un no podia pas anar-l'hi amb l'altre. Costar gaire de fer la
provatura?

En Quimet, amonat per la lgica del brau servidor de Sant Isidre,
se'n torn a bosc. Eix de l'hostal, una matinada de fred viu,
escandalitzant els tres o quatre vens del poble amb la seva tos de
simbomba.


VI

Un jorn, els traginers que havien pujat a muntanya a carregar les
srries del carb, s'aturaren a l'hostal. Tornaven de buit. En
Quimet no havia pas rescaldat les piles ni, per tant, ensarrionat
la mercaderia. Fato, eines i atuells, tot restava escampat sense
mirament. Guiats pel _Caiman_, l'atalaiaren ajaat de boca terrosa
en un gran pilot de fulles de roure. Per entre la borra del cabell
apareixien les orelles de color de cera verge. Ms enllanic del ja
trobaren un plat de sopes de vi, intactes. Comprengueren que en
Quimet tenia una mala pea al teler, com se sol dir.

Compadits, intentaren endur-se-l'en a casa del seu germ.

-No em toqueu: tinc aix d'aqu dintre tan primparat,- (es rautava
la sina) -que el brandar del matxo ho esmicolaria per sempre ms.

-Qu vols, del poble?- li digueren els traginers rodejant-lo
afectuosos.

-Pas res. Aneu-vos-en, si teniu pressa.

-Qui es cuidar de tu, sant cristi!

-No ho s pas del cert: Nostre Senyor o el diable. Que s'ho facin a
cara o creu.

* * *

Els traginers hagueren de donar ra al germ d'en Quimet d'aquella
contrarietat. Havien fet l'anada per la vinguda, i aix no era pas
cosa de ocultar a un amo. Un d'ells va trcer de cam. Trob el
negociant a taula bo i dinant, rodejat de la seva famlia.

-Veies, que el vostre corbo deixar l'ossada all dalt. Bon negoci
has fet, amb el carb de Serra Fosca! Encara crema dins les piles.
Un xafarranxo!...

I explic el qu, i, segons ell, en Quimet no tenia pas
vint-i-quatre hores de vida.

El pags acab d'engolir-se el seu plat d'escudella, menjotej de
pressa unes quantes patates del bullit, begu una llarga tirada del
vi de la porrona, deman el tapaboques a la seva muller, i, punyint
la mangala de sanguinyol, va encaminar-se a Serra Fosca. Abans,
per, hagu d'aturar-se al poble a fi de trobar alg que volgus
donar-li ajut, pagant el que fos. Es tractava de salvar la
mercaderia, el poc o molt carb que no s'hagus recremat dintre
aquelles piles abandonades. Desprs mirarien de fer quelcom pel
pobre bosquerol en cas d'atrapar-lo amb vida.

L'nic home disponible era el sagrist de Sant Isidre. No
desaprofit pas aquella ocasi de guanyar un bon jornal i, de
passada, molt probablement, de redimir l'nima escadussera del
renegat, percaada de temps.

Part amb el germ del corbo, encabint un llibre d'oracions dins
les alforges del patifell.

De mitja hora lluny oren els ahucs del _Caiman_. Un nvol negre
tapava el sol, arranat a la muntanya; i entre les clarianes dels
suros es percebia una rojor d'incendi. Tot plegat no presagiava res
de bo. Caminaren ms de pressa. Per fi dominaren una vall on
s'arrossegaven mandrosament unes llargues filagarses de fum blavs.
Flairaren la bravada caracterstica de les piles enceses, i
davallaren per entre un brucater atapet, deixant el cam per
guanyar temps. En arribar al lloc de la tragdia, el nvol negre
havia envat el cel. El fred era intens, i l'aigua dels reixorcs,
glaada, cruixia sota les plantes llurs. D'en Quimet, ni rastre.
Trobaren el magall, l'aixada, la destrala, unes saques apedaades,
el fanal amb el dipsit de l'oli buid, i dhuc el plat fondo de
les sopes de vi sense vi i sense sopes, amb el rstec vidriat de
floretes grogues tan net i lluent com si acabs d'eixir de casa el
terrissaire. En el pilot de fulles de roure, els dos jaos del
bosquerol i del _Caiman_, l'un ben a prop de l'altre, eren
perfectament obiradors. En front d'aquest misteri, els dos pagesos
es sentiren ms embasardits que si haguessin topat amb el cadver
del corb. El cridaren esgargamellant-se, fent amb les mans una mena
de botzina que enfocaven per tots indrets, i deixant, entre veu i
veu, un espai de temps per escoltar atentament.

A jutjar pels ahucs anteriors, el gos del bosquerol devia rondar
per la serra, i l'apellaren amb tota l'ardidesa que els restava.
Els xiulets reglamentaris, els esgarips furibunds de guerra, tan
enardidors per a coniller de la voluntat del _Caiman_, no
aconseguiren altra cosa que desvetllar les ressonncies dels
clotarals. La nit se'ls tir al damunt: una nit fosca, brjola,
amenaadora. Pass contra cel un duc batent les ales amb lentitud
sinistra. El germ d'en Quimet ressegu les carboneres planyent-se
del seu estat; d'haver d'esperar el dia vinent per a rescaldar-les.
Sota l'espessor dels suros ja no s'obiraven els dits de la m, i
hagueren de basquejar-se a fi de pernoctar en mig de la boscria.

* * *

Explicar-vos que l'enigmtica desaparici d'en Quimet don molt que
dir i que pensar, seria perdre el temps.

El seu germ, un cop recollida la mercaderia, va lliurar-se a una
minuciosa recerca; l'autoritat despatx missatgers per a tots els
pobles dels encontorns; i es don una batuda general, sense
aconseguir heure el ms petit indici del bosquerol. Ning dubtava
ja que el dimoni se l'havia emportat en cos i nima.

Aix, francament, no era pas mica honorfic per a aquell venat de
gent pietosa. El poble en massa rest com estabornit de la gosadia
del maligne i de la mala anomenada que li pervindria del fet.

-Ah, fills de l'Esparra, que us en aneu, vestits i tot, cap a
l'infern!

Preveien l'ofrentosa dita que burlescament els escridassarien els
vilatans en places i camins.

De tota manera restava un punt sense aclarir: i el _Caiman?_ Sobre
si un gos pot fer pea al diable, es formularen diverses opinions.

Un jorn, per, el _Caiman_ va ser vist per uns artigaires.
L'amoixaren. Estigu amb ells el temps just per a afanar-los la
cansalada del cistell. Des de llavors, el terrible coniller, de
temps en temps, apareixia per les masies, robant el que trobava
audaciosament, tornant-se'n al bosc amb tal lleugeresa que
fracassaren tots els intents de seguir-lo. De bell nou la fantasia
dels pagesos fou esperonada. I de quina manera!

* * *

Una vetlla, la cunyada del bosquerol damnat passava farina. La
mainadota dormia; i ell, el marit era absent, a mercadejar un
escamot de pins. Bufava el migjorn i queia una gotellada. Fresses
estranyes sorollaven la casa, i la masovera sentia un acorament
feixuc, inexplicable.

De sobte suspengu la taleia: immobilitz el seds per escoltar
millor.

Li semblava haver ot el trucar d'un bast a la porta forana. Afin
les odes, i -Toc, toc... toc, toc, toc...- ja no era possible
dubtar-ne. El de casa tenia una altra manera d'anunciar-se:
pegava un cop de peu i la cridava pel seu nom. Qui podia sser, en
aquelles hores?

-Toc, toc... toc, toc, toc...- Demostrava el visitant una certa
impacincia, repetint els trucs ms violents i ardits.

-Qui hi ha?

La veu que respongu darrera la porta hauria esglaiat el ms
coratjs. Era la veu d'en Quimet, rogallosa velada, tranquila,
ferma talment com la d'una nima que ve a reclamar un deute. Alhora
es percebien uns esbufecs satnics. Desprs, pel forat de la
gatonera, aparegu un morro de bstia apocalptica, la
fosforescncia d'uns ulls, unes barres enceses eriades de queixals
punxeguts, i la pregonesa d'una gola grinyolant.

En aix, la porta, mal tancada o empesa per una fora sobrenatural,
ced, esbatanant-se. En la llobreguesa del defora, illuminat pel
llum de ganxo que sostenia entre tremolins la masovera, es destac
la forma corporal d'En Quimet.

Era el mateix que en vida, ms esqulid, ms marcit de cara, amb
una rostollada de pl negre que li cobria les galtes i el ment, i
el bigoti hertic espantosament esborrifat. Davant l'esglai de la
seva cunyada, romangu quiet, enciriat, mirant-la de fit a fit amb
aquell relleix sarcstic que el distingia de tothom.

El _Caiman_ entr fests i lleuger, en actitud gens espectral,
apressant-se a ensumar la pastera i els fogons. Ella ni el vei.
Sangglaada, ni parpellejava ni es movia.

-Recolliment per aquesta nit, germana!- El facecis bosquerol feia
veu d'olla i avanava dreturer, solemnial, arrossegant el corn de
la manta que el cobria de dalt a baix com un sudari.

Amb la mateixa parsimnia de fantasma, es fic a la cuina, rug en
veure el foc apagat, es desempalleg de l'abrigall i aixec els
braos. Moment d'horror! La pobra dona cregu que anava a
maleir-los per llur descuit en les oracions, per llur mesquinesa a
no haver-hi fet dir el b, com era de consuetud entre famlies
cristianes. Res d'aix: en Quimet, apaciblement, tir un braat de
gatoses al caliu, abast el pa d'una lleixa, i, quan el foc fou ben
encs, llesca darrera llesca, comen a fer torrades.

Una nima agreujada que s'atipa de suca-mulla, sempre resulta
inconcebible mal que sigui als ulls d'una pagesa superticiosa. De
tota manera, la dona del marxant no pogu familiaritzar-se gaire de
pressa amb en Quimet rediviu. Experiment per alguns dies aqueixa
esgarrifana ntima que produeix el retorn imprevist d'un animalet
casol portat ben lluny amb intent de no veure'l patir i
d'estalviar-se la seva pudor cadavrica.


VII

En aquesta mateixa llar on en Quimet va satisfer la seva fam de
convalescent i perd el seu prestigi de fantasma, jo vaig parlar-li
per darrera vegada.

En Quimet va jurar-me i perjurar-me que ni ell mateix podia
explicar com va refer-se del seu cadarn ni com visqu durant
aquella mesada que el cregueren difunt ni com abandon el ja de
fulles de roure, ni qui l'aliment, ni qui el guar. Creia de bona
fe en la seva mort. El que era, que la trista animeta rebutjada del
cel i de l'infern cerc altre cop recolliment en la gepa. I aix
encara es repetiria sis vegades: el cas dels gats.

I s'expressava aix amb un dol murmuri d'estoic, acceptant
aquelles set vides dels felins com un nou flagell, sense gran
inters en fer-m'ho creure, amb una perfecta indiferncia per si
all hagus pogut _sser_ altrament.

Ens havem quedat sols vora el foc. Acabvem de sopar, i tota la
famlia del seu germ, xics i grans, cansats del treball i avesats
a acotxar-se amb les gallines, dormien feia estona. Jo prolongava
expressament la vetllada, desitjs de recollir tota s'estrafolria
psicologia d'aquell bosquerol.

Per als llegidors espantats i sols per a ells, jo he de terminar
aquesta narraci amb unes quantes consideracions tranquilitzadores.

O jo sc un detestable observador, o el cinisme impiets d'en
Quimet no era altra cosa que fatxander.

El traen els seus ulls d'infant i un deix cordial i efusiu en
l'expressi. Dems, podia raure sense gaire temena entre els
cremallots de l'infern, car encenia la meva pipa agafant les brases
enceses amb els dits. Encara una altra cosa: les consideracions
catequitzants del sagrist no havien pas deixat de perforar-li la
conscincia. Esmentem la ms punyidora: -No s pas tot u sser
despreciat d'un sobir o d'un pelacanyes.

A la llarga faria una provatura, i deix entendre la possibilitat
d'humiliar-se, de recrrer a la magnanimitat de Du, rei de
l'univers.

Va estenallar-se en l'esc. Coneixent-lo, ning s'havia preocupat
de preparar-li un llit. Jo vaig romandre una bella estona mirant
les flames i mirant-lo a ell. Realment tnia tot l'aspecte d'un
home dissecat, amb entranyes de borres cobertes de pell
estireganyosa, on la dalla de la mort s'esmussaria percudint-la en
va.

Havia comenat a regirar-se neguits com qui no arriba a trobar la
jeia. Tragu el tou del tapaboques, que devia destorbar-lo, i
s'acomod sobre la fusta. Ni aix. Per ltim va aixecar-se ensunyat
per resolt; i, fent tentines, ensopegant amb l'abrigall, traspass
el llindar de la cuina...

El foc s'apagava, i la gebrada del defora envaa amb el seu al
l'interior.

En les espatlles comenava a sentir-hi la impressi desagradable
d'una mullena subtil.

Calia decidir-me a cercar l'escalforeta del llit. Vaig pendre el
llumet d'oli que parpellejava oscillant en el suport ensutjat de
la xemeneia. En travessar l'entrada hagu d'estrompassar una mena
de farcell que obstrua el pas. Era el bosquerol ajagut, terra
enll, en la inclement duresa de les llosanes que empedraven la
casota: unes llosanes naturals de pedra rstega vulcanitzada, amb
juntures com precipicis, amb desigualtats torturadores on lliscava
el griso garrativant de la nit, acarrerat per dessota la porta.

No el cobria ms que l'efmer tapaboques espelligat, i dormia com
un soc i roncava com un orgue.




EN CARXOFA


I

-Tinc el gust de presentar-vos en Carxofa.- En oir aix l'haureu
vist quadrar-se, aixecar la seva m bruna i renuada al nivell del
front, de caire al doblec de l'airosa barretina empordanesa
(talment un casquet frigi), i restar aix, com un mariner del rei,
fins que la vostra suposada autoritat marcial li digus prou.

Davant vostre teneu un home d'anys, cepat, alt i test com una
antena de nau, nas ferm i aguilenc el mateix que el tim d'una
fragata, cara terrosa i celles espesses, sota l'ombra de les quals
brillaven, platxeriosament, uns ulls vius, d'esparver domesticat.
Mentre us contemplava se li accentuaven els nobles solcs facials,
iniciant un somriure de plaga empedret, mostrant-vos un rengle de
dents blanques, desgastades per cinquanta anys de rosegar el pa
moreno del seu sarr de pescador.

Estic convenut que ni ell mateix sabia del cert si aix de Carxofa
era un cognom o un sobrenom. En veritat, per, que, per la vida que
feia, tan b li anava una cosa com l'altra.

En Carxofa es pasava els jorns sol, perdut, maldant dins aquesta
planria fantstica i tradora que, vorejant el mar a un costat i
altre de les goles del Fluvi, s'estn des de l'Escala fins a
Roses. Era, en definitiva, un trist pescador lacustre. Es titulava
a si mateix _l'almirall de les aiges mortes_, volent significar el
domini absolut que tenia d'aquells tcoms laberntics, habitats
solament per fotges i rat-bufos, rasclons i bernats-pescaires.

I en Carxofa tenia la seva flota: una barca de quilla en el riu,
devs Sant Pere Pescador, i una _veta_ com un bressol, que
transportava a coll segons les necessitats de les pesqueres.

No he conegut mai cap salvatgina en qui la llei d'adaptaci al medi
s'hagus complert tan absolutament com amb en Carxofa.

La seva pell resseca i torrada, el seu vestit de vellut descolorit,
la fusta dels rems i de la barcota, i el fang del seu calat, eren
d'un mateix to indefinible de cosa calcigada pel sol i destenyida
per l'aigua. Quan parava els ormeigs en les voralles argiloses del
riu o entre la malesa de les llacunes, no l'haureu pas obirat
fcilment. Es feia tan invisible que dhuc els necs salvatges i
els corbs marins volaven arran del seu cap, prenent-lo per un pilot
de gleves, per una soca morta, per un feix de balques, per una
reconada d'escries; en fi, pel qualsevulla objecte menys per un
enemic.

I en Carxofa ho era, si b atenuat per una gasiveria de pags a qui
no plau massa escampar les municions, ni fer soroll en provatures.
De tota manera, ell no desemparava mai la seva escopeta d'un can,
que la salabrosa humitat de les maresmes convertia en una
ferramenta plena de rovell, com gitada d'un naufragi. Desconfiava
de les de dos canons, la punteria de les quals, presa pel mig de la
soldadura, li semblava fallible.

Recordava les teories de balstca apreses, en la seva joventut,
durant el llarg servei en la marina de guerra, i no admetia aquella
absurditat d'encarar dues boques de foc en una sola guinyada.

* * *

En Carxofa vivia en una casica dels afores del poble, an un tirat
de pedra del Fluvi. En temps de pluges el riu hi arribava
fcilment, i en Carxofa el deixava entrar amb aquella alegria. Eren
amics d'anys, i un i altre congeniaven prou b per a suportar-se.
Baldament aix amb la seva filla i el seu gendre! Tots tres, com a
bons santperencs, tenien un gnit viu i cridaner, i s'enfurismaven
per poca cosa. Els dos homes no podien conversar de coses de
l'ofici sense dir-se'n alguna en to de mofa. El jove, que comandava
el llagut i eixia a arriscar la vida en plena mar, ms enll dels
rompents, solia menysprear, tabolejant, el vell pescador d'aigua
dola, que feia la viu-viu, manyagament, amb la seva barcota plana.
Ella, la filla d'en Carxofa, ms arriada que tots plegats, en
oir-los discutir engegava al diable el qui tenia ms avinent. Per
el brau Carxofa era puntills, i acab per fer vida a part. Contra
les impertinncies del riu, tenia una mena de sotabanc on es
refugiava entre els estres de pescar; contra les _avingudes_ ms o
menys molestes de la seva famlia, tenia la casa dels amics, on
s'organitzaven caceres, excursions i platxeries. Per a semblants
casos ell tenia sempre a punt un cert bertrol ple de tenques, ben
amagat en un paratge introbable. Aquest dipsit de peix viu el feia
un home indispensable aix que es tractava d'improvisar un pat
vora mar en honor d'algun foraster. A ms, el seu llarg trasteig
per la maresma, la seva convivncia ntima amb tota mena de feram,
el seu carcter pintoresc i servicial, el portaren ben aviat a ser
un guia i collaborador insuperable de caadors i excursionistes.

A la hivernada, els senyors de Barcelona es disputaven la companyia
d'en Carxofa. Els del poble, aix que volen quedar b amb algun
personatge, el confiaven a les seves mans. La barca de quilla que
comandava el gendre, l'altra petita barca transportable, l'escopet
rovellat, les botes d'aigua, el bertrol de les tenques, el gos
negre i pelut, que mai desdeia a tirar-se a les maleses i en els
gorgs, per fred que fes; els seus ulls, els petits ulls d'en
Carxofa, d'enfoc lluny, avesats a escrutar les boires i la fosca,
a resistir els besllums cegadors del mar i les polsegueres de
ruixim dels tramuntanals i com tamb els seus braos de remador
incansable; tot ho posava a disposici dels amics dels seus amics.

Mai cobrava un cntim, perqu sabia que el que no es cobra en
diners es paga amb dinades.

Molta fe en la seva experincia i molta disciplina a obeir-lo:
heu's aqu el que exigia el brau almirall de les aiges mortes.

No calia pas discutir l'estabilitat una mica problemtica de la
seva barca plana, ni la poca resistncia d'una perxa podrida que
servia de passera sobre un rec; ni tampoc demostrar un dubte a
petjar un braat de salsures deixades per ell en un xipolleig i
que, per al cas, feien la mateixa servitud d'un rierenc que escura
el trasps d'una torrentera. Tant si us manava caminar damunt dels
llots que engoleixen els homes i el bestiar com per les halques que
atapeeixen les llaunes(*), la llegendria profunditat de les quals
esborrona, era precs obeir-lo sense temena resoltament.

En Carxofa sabia viaranys per a travessar el que mai a primera
vista haureu dit que es pogus travessar. Aix s: un pas ms en
o ms enll, una permanncia d'uns quants segons all on ell us
recomanava lleugeresa, us podia causar un fort espant. Ell donava
l'exemple, i vosaltres no teneu res ms a fer que petjar les seves
petjades: altrament correu el perill de restar clavats com uns
estaquirots o desaparixer per a sempre entre llots i
regurgitacions pestilents.

En Carxofa s'entretenia a excitar la vostra agilitat simulant una
gran indiferncia per la vida dels que li anaven al darrera. Ms si
alg es mostrava tard, desconfiant de trobar sosteniment, en
Carxofa l'esperava dirigint-li un cop d'ull menyspreador i un petit
serm.

-Quin soldat, llamp m'encengui! All on s'hi avorreix una
eugassada, b pot avorrir-s'hi un senyor, com una rera de Du!
Massa unces, malet-siga!

I mentre deia aix, ajudava al poruc a passar el mal pas, i si
convenia el transportava a coll-i-b, renegant com un oriol.

(*) _Gorgs d'aiges mortes._


II

Era una delcia fer un aguait d'necs amb en Carxofa.

A posta de sol us agafava, us encabia en la seva veta (que, com ja
us he dit, semblava un bressol arrabassat d'una casa de pags per
alguna riada), us aposentava en aquell fustam amb els companys que
fssiu, gossos i tot, (suplicant, per, que els subjectessin, per
evitar que en una bordada intempestiva, o esbatussant-se entre
ells, no capbussessin aquella petita arca de No), armava els rems
desprs de treure'ls de llur amagatall, i remava silenciosament
pausat, amb gran cura, entregirant-se per no desviar-se, seguint
gorgues i estretors, fins al punt de a vegades us fieu la illusi
de navegar en sec, en l'espessura d'un canyer; i atracava amb
dolcesa, amb aquest mirament litrgic de les dones que s'atansen a
la taula amb una sopera massa plena. La maniobra del desembarcament
no sempre era fcil ni podia fer-se de pressa. Prou senteu el fons
de la barca lliscar en el llot de la ribera; b teneu alguna mata
de joncs per a amarrar; mes encara el desballestat caix
oscillava, esfereint-vos, i l'almirall reclamava quietud, car un
bra allargat amb impacincia, una estrebada a destemps, el
desplaament rpit d'algun passatger indisciplinat, podien
ocasionar un naufragi. En Carxofa saltava el primer, feia esqueneta
als passatgers, i, tot estrebant La corda de la petita embarcaci
amb grapats de marmanya, us assenyalava els trams del
desembarcament, indicant d'aquesta manera els punts ferms on calia
apoiar la vostra petja.

De seguida, ell al davant, vosaltres al darrera, en columna ndia,
comenveu a giragonsar pel matisser fangs que traspuava humitat.

Arribats a lloc, us distribua en guerrilla, amb cert aire de
misteri, fent signes cabalstics d'horitz a horitz, de llevant a
ponent, i us deixava sols pinant-se els llavis amb els dos dits,
ndex i polze, de la m dreta. Tals gestos us infonien una mena de
respectus pressentiment. Us les haveu d'heure amb un enemic
envalentonat i terrible que creuaria el cel abrandat de resplendors
apocalptiques. Llavors us imaginveu la maresma rublerta de
paranys inconeguts, trgica; i, en atansar-se les penombres del
crepuscle, la planria interminable del joncar, les llenques
verdoses de les aiges mortes, i els boscatges pregons de les
serrades, alenaven ms vagorosament l'enigma llur.

I arribava la fosca, l'hora solemne de l'aguait: el cercle bru de
la terra s'estrenyia; les pues dels joncs i els plomalls dels
canyissos esdevenien fanstics, destacant-se contra cel; la ressaga
del mar ens cobria d'un brunzir rtmic i continu; i la silueta d'en
Carxofa, l'exorcista, us abandonava diluda enll, en una massa de
boira moradenca, subtil, vibrtil.

Immediatament us sobtava la temena de perdre'l, l'horrorosa
convicci que si no tornava a cercar-vos us caldra restar all per
a sempre ms, incapaos d'eixir per vosaltres mateixos d'aquell
paratge encantat, de donar un pas enfora d'aquella pres sense murs
ni reixes, on semblava que caminant de dret aconseguireu els
estels.


III

Jo he anat amb en Carxofa a treure tenques d'aquell bertrol
escondit. Era un mat d'hivern clar, tebi, dol... Vrem arrossegar
la barcota per llots i sorrals, i comenrem a navegar per un canal
ocult, enfonsat entre dues margenades de joncs. Una immensa onada
d'ensopiment cobria la maresma: ni una gavina, ni un calandri, ni
un d'aquests bitxacs encuriosits que tan sovint us contemplen
gronxant-se sobre un tany, interrompia la quietud del paisatge
simplista i malencnic. En Carxofa remava a petites estrebades,
noms amb el feixuc automatisme de les seves munyeques. Quasi feia
calor. S'escoltava amb delcia el gotejar dels rems i el lleu
xarbotar de l'aigua somoguda; es mirava amb enveja, submergits en
transparncies i besllums, els crixens i els herbais, les
arrelamentes blanques i les boscries de llots filiformes, que el
corrent manyac feia llengotejar al fons del canal.

A poc a poc ens aproprem a la malesa. El canal s'eixamplava,
convertint-se ja en un bra de llacuna ensunyada. Envestem un
murallar de bogues, i les tiges que s'ajeien al pas de la nostra
barca comenaren a espesseir-se i rautar els fustatges sota els
nostres peus.

A fora d'estrabar i giragonsar, ens endinsrem en un tortus
passads de vegetaci seca. Els rems no trobaven espai per a
maniobrar, es travaven, i en Carxofa acab per apuntalar-los en
sec com si vogus en un mar de palla. Les halques ajagudes,
retortes unes damunt les altres, formant cabdells, acabaren per
oprimir els flancs del barquinyol, remorejant amb aspror. Ms enll
es redreaven ufanoses, altssimes, compactes, obrint un solc
tallat verticalment, com les parets d'un desmunt ferroviari.
Aquella ruta estranya condua al cor de l'Amazona gran, el gorg ms
pregon, ms inassolible, ms rodejat de maleses, ms misteris,
dels de l'encontrada. All en els jorns de mal temps, en les tardes
grises i emplujades, en els captards de trngol, hi veureu abatre
els grans camallargs, les aus viatgeres que travessen la plana com
un estol de creus fantstiques, les voladries de saltets i d'necs
xiuladors, i algun solitari nmada que ha perdut el rumb de l'espai
i s'hi llana amb les ales revinclades, tallant el vent que se
l'emmena.

EI cor se m'anava oprimint d'un respecte sacrosant. Tenia noci de
la nostra temeritat exploratria. Penetrvem en el refugi
inexpugnable dels nostres seculars enemics, on els caadors,
decebuts, veien desaparixer, amb recana, tota mena de feram de
les llacunes, i d'on partien en la quietud de la nit, els inslits
escndols d'orgies i d'esbatussaments interminables. I jo gaudia
l'encs familiar a les fotges i capons d'aigua, als quals sentem
esvoletegar dins la boscria.

* * *

Durant molta estona sols vaig veure, damunt del meu cap, un viarany
de cel estretssim, uns murs de halques mortes a dreta i esquerra,
i a baix la xomba esmaragdina, anorreadora: en conjunt, una
escletxa d'infinit, des de l'enlluernament a les tenebres.

La idea d'uns llims, d'un _in pace_ misericordis, us feia grat el
perill de deixar la vostra nima perduda eternalment en aquell
laberint de la llacuna.

Mai de Du us podreu imaginar la impressi de solitud, de
llunyania, de tocom introbable, que s'experimentava all. Ni al cim
d'una muntanya, ni al mig del mar, jo m'hauria sentit tan
absolutament separat de la famlia i dels amics, tan invisible a
les mirades dels homes, tan estrany a llurs afers i a llurs
quimeres, tan a recs de tot.

* * *

En Carxofa s'anava apropant al seu tresor. Havem venut la barrera
de malesa. Navegvem per l'aigua morta i ombrvola, l'aigua
basardosa de les llegendes. El meu company havia emmudit. Els rems
colpejaven els estrops, emplenant la veta de retrunys somorts, un
si s o no s fatdics; i tallaven, lliberts de vegetaci, la
superfcie del gorg encalmat, de consistncia talment oliosa.
Creixia, als meus ulls, en Carxofa. El mateix que si l'alenada
meftica de l'estanyol l'atis immaterialitzant, la seva figura de
vell poemtic esdevenia fantstica. El creia una mena de Car
d'aiguamoll que se m'enduia (pecador de mi! impenitent de mi!)
devs la _ribera tenebrosa_, on devia esperar-me tota la fauna
estrafolria de la maresma, que jo havia perdigonejat, per punir
les meves malifetes. Oh, els becs aguts i terribles dels
bernats-pescaires! Oh, els becs de llossa, festonejats de serres,
dels corbs marins! Oh, les ungles en garfi dels galls de mar i les
dents esmolades de les lldries!

* * *

Jo m'havia abocat pel cim de la borda del barquinyol, obss per
aquella gruixa d'aigua. Hi endinsava tossudament l'esguard,
procurant destriar quelcom entre l'ombriva intrasparncia del fons,
d'un to corprenedor d'etzavara.

Segons la dita, mai cap corder, dels nats, havia pogut trenar
cordill ni soga capa per a assolir el capdavall de tanta
pregonesa.

-Els gavatxos que hi han sigut ofegats, aqu dintre!

Era en Carxofa que trencava a parlar, i les seves paraules tenien
un greu accent de tradici. Aquell indret era un indret de suplicis
expiatoris. Els braus empordanesos de l'any vuit percaaven
rpidament i amb sanya els soldats de Napole; i, aix que s'ho
valia, en feien un vaitot i els duien a la gorga, on mai ms en
cantava gall ni gallina. I, per explicar el mecanisme d'aquella
matana collectiva, en Carxofa execut, amb el puny clos, el
moviment senzillssim de capbussar un atuell. -Com qui buida una
ratera dintre un cossi, llamp m'encengui !

Desprs em parl del _bruel_. S, el _bruel_: una mena de bramul
formidable i sonor que s'escampava per tota la plana fins a
repercutir en les muntanyes del Ports i Requesens. Es sentia noms
de llustre en llustre, i feia drear els cabells del cap.

En Carxofa afirmava que eixia d'all, i no l'atribua pas als
gavatxos ofegats. Era ms cientfica, la seva explicaci; i us
parlava d'uns vents subaqutics de naturalesa volcnica. Aneu-ho a
entendre!

Una cosa semblant havia sentit a dir a les gents de Banyoles. I no
deix de preocupar-me, aquesta coincidncia. Tamb les aiges
d'aquell estany tenen fama d'insondables; i tamb alli, com en el
gorg santperenc i com en altres gorgs de la nostra terra, us
donaran assegurances de l'existncia d'aquest horrson bruel.

Hi ha algun fet, s's produt algun fenomen estrany, que pugui
haver donat orgen a l'espantosa afirmaci dels vells?

No ho s pas; per el que us dic s que, en trobar-vos, com jo,
dins uns fustatges insegurs, surant en aquelles aiges
enigmtiques, colpits per la trgica narraci dels francesos
sentenciats, pensant en llurs ossos espargits en la invisible
fondria dels llots infectes, us haureu sentit ben disposats a
creure l'increble.

* * *

Un llampec d'escata es produ entre dues aiges: una corpulenta
llssera seguia, ventre en l'aire, una trajectria per dems
incongruent. En Carxofa hi cargol un renec, tot mirant a l'entorn,
vers la malesa, amb visible desconfiana. Tan rara va semblar-me
l'actitud del pescador com les evolucions del peix. De seguida,
per, en Carxofa va insinuar-me el qu. All hi haven engegat
algun petard!

La infmia em va llevar a m no solament la illusi d'un nou
misteri, sin, dems, les meves petites pretensions d'argonauta.

-Amic Carxofa- vaig dir: -segons sembla, no sou pas vs sol qui
transita per aquestes aiges. Per a trobar dinamiters no calia pas
moure'm de ciutat.

-Hi deixessin el cervell! Sn aqueixa murrialla de Castell!- I,
engrapant el salabret, pesc la llssera amb un hbil moviment de
llossa.

Jo, llavors seguint la maniobra, comenc a obirar el fons. Deduint
l'engany de la refracci, el judicava a dues canes dels meus ulls.
Evidentment, el prestigi d'aquella _llauna_ s'esvaa. Ho vaig fer
notar a en Carxofa. Ell em va mirar paternalment.

-Mala fosca de Du el faci bo!- I m'allargava la perxa de l'ormeig.
Agafant-lo per l'indret de la xarxa, vaig posar-me en actitud de
sondejar la _llauna_.

-Pari ment que li passi per ull, i en no anarse-n'hi vost al
darrera!

I em subjectava per la folra del gec, com si jo fos un nin a punt
d'estimbar-me.

En veritat que el que a mi em semblava el llit de l'estanyol no era
ms que un enteiximat de fulles i arrels de boga, entre les malles
del qual creixia una molsa tnue i lleficosa, i unes arborescncies
gelatinoses, brunes, repugnants. S'endevinava tan flonjo, tan
pors, tan consumit, tan poc resistent a la meva pressi, tan fals
i homicida, que, aprehensiu, vaig abstenir-me d'enfonsar-hi la
punta de la perxa. I encara em pened d'aver-la-hi clavada poc o
molt. Supersticiosament, considerava que les nimes dels ofegats
s'hi haurien pogut arrapar i pegar-me una estrabadeta, i temia que,
pel trau de la burxada, es desencadens aquell hurac de l'infern
que eriava els cabells del cap.

En Carxofa punyia els rems i es disposava a remar, mentre deia, amb
escruixidora convicci:

-Sota d'aquest n'hi trobaria set sostres ms.

-Set sostres!

-Set sostres, i desprs ms gorga.

-Ms gorga!

-Ms gorga, i encara ms sostres.

I la meva imaginaci assolia el centre del mn, aplombant-se i
davallant hores i hores, dies i dies, en aquella immensitat d'aigua
spita, i llots deliqescents i vegetacions putrefactes.

* * *

Un caluix revingut, tallat a flor d'aigua, servia d'estaca a en
Carxofa, per a amarrar el seu bertrol. Era en un reconet de la
malesa, i un hom no concebia pas una cosa ms introbable en tota
la capa de la terra. Comen a estirar el cap que subjectava
l'estre. La cordilla s'enroscava als peus del brau Carxofa, i
lliscava entre els seus dits tiranta i regalimant. N'hi havia
algunes canes, quan, en la superfcie del gorg, s'inici una
mena de rebull expressiu. Aix que aparegu el fleixe de l'ormeig,
les glopades d'aigua es feren ms tumultuoses. Sorg un tros de
xarxa, i, per fi, tota la bossa del bertrol. Era, en les mans
del pescador i abrillantada per la llum solar, com un disforme
moneder d'argent on les monedes, animades d'una mgica
flexibilitat, armessin un batibull de salts i giragonses
inversemblants. I tot guspirejava, i tot eren irisacions
enlluernadores, xarbots i gotellades.

En Carxofa escoll dues tenques, les ms famoses del bertrol; les
tir dins la _veta_, submerg les altres, vir en rod, i ens
entornrem per la mateixa ruta.

Les tenques anaven botant, envilordant-se, cobrint-se de la terra
que el refrec de les nostres sabates havia deixat en el sl de la
veta. Jo les vaig veure agonitzar entre convulsions i estremituds
de ganyes. En feien sofrir, per en Carxofa em guinyava un ull i
les signava amb la punta de la barba, tot remant. All venia a ser
un solemne comproms. Aquelles tenques, ofrenades a la meva
amistad, en l'olla d'en Carxofa esdevindren la ms alta
exquisidesa: serien dignes del paladar dels dus.


IV

En Carxofa era un desgraciat tirador. Aix a penes ho sabia ning.
El secret d'en Carxofa per a mantenir un prestigi de qu no era pas
mereixedor, consistia a tirar sempre sobre segur.

Per ms necs que passessin a tret de la seva espingarda, ell no es
prenia pas la molstia d'apuntar. Esperava sobtar-los rabejant-se
en les aiges arrecerades o, el que ms, tirar-los quan la
tramuntana els feia baborotejar damunt les tanques de tamarius, que
era, si fa o no fa, com afusellar-los penjats d'una antena. Anant
amb altres caadors podien ocrrer dos casos: o tenia testimonis de
la peripcia, o no en tenia; o estava prop d'un company, o estava
lluny, isolat. I ell ja procurava que aix darrer esdevingus
sovint. En el primer cas feia veure que no l'interessava mica el
matar o deixar de matar, i, per deferncia, procurava que l'altre
dispars abans. Si estava solt, noms engegava quan no podia
fallar.

Un dia, per, en Carxofa es trobava a l'extrem d'una llarga
guerrilla d'escopeters. Els gossos corrien una llebre. Amb gran
satisfacci del brau home, que temia la possibilitat de veure's en
un greu comproms, la llebre es desviava plana enll, allunyant-se
d'en Carxofa, que comenava a respirar tranquil. Mes heu's aqu
que, de sobte, la llebre, adalerada, topa amb un ramat, regolfa,
i, galopa que galopars, va dret a ell seguint la margenada d'un
camp, cega i esmaperduda.

En Carxofa sap que, en la planria santperenca, ell i la llebre sn
tan vistents com si es trobessin a la plaa del poble, al bell mig
d'una sardana. El cor li bat d'incertitud: tanta por li fa el
ridcul de tirar-li i no fer-li dany com el de deixar-la passar a
tret sense engegar-li la metrallada. El contempla gent de l'ofici,
experts tiradors que no perdonen ni callen, contra els quals no
valen manyes, ni excuses, ni defalliments.

La llebre ja s arribada a la jurisdicci de l'espingarda d'en
Carxofa. Fa deu minuts que l'espera palplantat, apuntant-la,
seguint-li els moviments, desitjs de no precipitar-se. Tota la
guerrilla observa amb ansietat creixent aquella peripcia. La
llebre t llavors una generosa iniciativa: es sacrificar per
salvar la reputaci del pescador. I heu's-la aqu aturada, asseguda
al mig del terrosser, amb les orelles dretes, esperant que en
Carxofa fos servit. Ell apella en aquest instant suprem, a tota la
sang freda que Du li ha donat, i la reprn una, dues, tres
vegades. Els altres caadors no s'expliquen com en Carxofa triga
tant a passarne els taps.

s que no vol assassinar-la? s que intenta lluir-se rebolcant-la
en plena carrera? Ah! de totes maneres no deixa de ser exposat el
donar temps a repensar-se a un animalot aix, d'enteniment tan
vellets i de cames tan gils!

Per fi, ara! Ha eixit un glop de fum de l'escopeta d'en Carxofa,
sorgeix una rastellada de pols en el conreu; per una dcima de
segon abans, la llebre ha pegat un bot fantstic, i, quan la
detonaci arriba a les orelles dels caadors, ella gemula altra
volta, com un mal esperit, camps a travs.

Els companys d'en Carxofa presenciaren llavors la desesperaci ms
formidable que es pugui presenciar en aquest mn i en l'altre.
Causava pietat. Se'l vei rebotre la barretina per terra, fer acci
d'estabellar-se el cap a cops de puny, de partir l'arma a trossos i
llenar-la ben lluny com una eina inservible i deshonrosa...
Desprs s'escabellon, i, posant-se-la al muscle, culata en l'aire,
a la funerala, emprengu la marxa, abatut, amb la barretina de
gairell, sacsejant les espatlles com si hi dugus una muntanya de
remordiment i malastrugana.

* * *

Vaig estar alguns anys sense tornar a Sant Pere Pescador. Un jorn
l'enyorana va portar-m'hi una altra volta. L'almirall de les
aiges mortes, en saber-ho, va fer-me la seva visita oficial. Era
el mateix home dret i ben plantat; per la decrepitud s'insinuava
ja des dels cabells a la planta dels peus. En mi devia insinuar-se
la vellesa. Ens contemplrem sense dir un mot. La vida havia sigut
ben dura per a tots dos! Passat aquest primer instant d'acorament,
en Carxofa es pos a somriure de la mateixa fais d'antany, amb
aquella ganyota de plaga candors que enjogassava els trets
marcials de la seva fesomia nobilssima.

Aix, i mirant-vos de fit a fit, procurava estalviar-se les
frmules orals d'una salutaci vulgar. Una vegada ms vaig ser jo
el primer a pendre la paraula.

-I doncs... qu tal anem, Carxofa?

Sense deixar de contemplar-me amb afectuosa atenci, sacsej el
muscle dret amb una batzegada expressiva, com qui cerca el jaient a
una alforja massa plena de coses pesants.

-I vost?

Sense treure-li els ulls de sobre, vaig pegar, com ell, una altra
batzegada amb el muscle esquerre. Alzin el front, quadrant-se i
saludant militarment.

-_A la orden!_ Veig que encara naveguem en la mateixa fragata.

El meu oncle el convid a sopar sabent que la presncia d'aquell
home em causava plaer. Passrem la vetlla vora el foc, parlant
d'algunes gestes insuperables realitzades junts. En Carxofa, com si
tracts d'obsequiar-me amb el millor record, es pos a entonar una
can picardiosa:

En Pere va a la plaa:
en Pere va, i li compra,
i encara no n's llevada.
-Com me'n llevaria jo,
si la cotilla m'en manca?...

I, a la barjaula de la muller d'en Pere, quan tenia la cotilla li
mancaven les mitges, i quan tenia les mitges, el gip i desprs les
faldilles, el mocador del cap, les sabates... un mai acabar. I
tornem-hi:

En Pere va a la plaa:
en Pere va, i li compra,
i encara no n's llevada...

En Carxofa sostenia la seva veu en un to de cornamusa, allargant la
cadncia planyvolament; cosa que feia ms canonera aquella can.

Ell sabia pla b el poder evocatiu de la tal msica, i tombava el
cap, signant-me l'estaca on solem penjar els trofeus de les
nostres caceres.

S, brau Carxofa, s: el sarr ple de sagars, la canana buida,
l'escopeta negra de tant tirar, i ell, de retorn, acomboiant-se en
la fosca, reanimant el meu decandiment, la implacable fam de les
grans jornades, amb ponderacions i confidncies referents al bon
sopar de peix que ens esperava. Era all l'himne de la nostra
victria, entonat all mateix, vora el foc de capots, amb les
pipes enceses i el vas de xarello temperant-se en la cendra.

Ell m'havia conduit a un lloc mgic. De cada mata de jonc en rajava
un becadell; i al bon guiatge d'en Carxofa jo havia correspost amb
una diada de punteria infallible, una d'aquestes diades en qu
sembla que els perdigons siguin atrets per la vctima. Els
terribles voladors queien en sec trinxats d'ales, capbussant-se el
mateix que un parrac de roba, damunt les aigerulles.

I aix no tornaria!

Sobtadament call. Va tocar-me amb el seu genoll.

-Jo ja no lluco els necs, per grossos que siguin. Faig aiges com
la _veta_, llamp m'encengui!

Es qued ensopit. El tenia tan a prop, que pogu resseguir-lo de
cap a peus: un tel blanquins, com un d'aquests nvols prims
d'hivern que corren davant la lluna, li tapava les nines; a travs
dels pecs i de les mitges de llana blava, la inflor dels turmells
era vistent; i, per les articulacions dels canells i de les mans,
el reuma havia engendrat bossogues: un dels dits xics s'assemblava
a una pipa.




EN BUSQUETA.


_(Nota de l'autor) Aquest treball figurava en el volum Proses
brbares d'on l'hem tret per encabir-lo aqu. El brau Busqueta es
trobar ms a plaer entre els seus germans de rusticitat, junt amb
ells rebr el nostre homenatge, del qual no podr sser excls de
cap manera. Hem fet algunes correccions que criem necessries; 
en Busqueta, amb tal agenament, tanmateix far una altra patxoca!_


I

En Busqueta era un pags amb nervis i sang, sabia bellugar els ulls
amb entusiasme, i feia encara una cosa. ms extraordinria: es
menjava les albergnies del seu hort. Tants diners que valien, les
albergnies!

Aix que us hagi innovat que trafiquejava amb boscos i que era
formal en els tractes, ja no trobareu pas gens estrany que mai de
Du pogus eixir de mals de cap.

Parlava amb el nas, i pel cim d'ell les celles se li ajuntaven
esponeroses i ferestes. Era amic de fer l'ullet mentre enraonava:
un ullet sense malcia. que res tenia que veure amb el qu deia.
Estava renyit amb el rector, i la seva dona era la ms llardona del
poble; per en canvi criava els nins mes grassos i ms formosos del
venat.

En Busqueta es passava tota la setmana a bosc. Els diumenges,
segons com s'esqueia la feina, de bon mat, abans de clarejar, es
presentava a casa seva, es mudava, s'enclenxinava, i partia a
guerrejar amb els conills.

Llavors es transformava en un mal esperit. Sense haver de mantenir
gossos, s'enduia els que volia. En el tur ms avinent, no molt
lluny del poble, engegava la seva escopeta en l'aire, llanant un
udol de posses capa de fer estremir els gamarussos dins les
cavorques dels suros millenaris. I aquest udol l'allargava,
repetint-lo, modulant-lo com una crida desesperada, com un toc de
sometent, fins a arreplegar la ms brillant canilla que es pugui
imaginar.

Un cop reunida aquella facci de voluntaris, sense torbar-se,
amoixant-los, arengant-los a fi que no decaigus llur entusiasme,
se'ls emmenava vers les afraus ms llunyes i ms inexplorades.

Tremoleu, fagines!

Aviat les estridncies de la batalla somouran les clotarades, les
esqueieres, les timbes i els serrats. Efectivament, les resonncies
de la muntanya no donen l'abast. Se'l sent a ell com travessa la
malesa, com romp les branques dels arboos, com aixafa els brucs,
els arns, les gatoses, animant els gossos amb crits personalssims
imposant-los la seva fe, el seu coratge, la seva energia
destructora. -Baix, dic!... Apa, _Merlin_... Ac, ac, ac!...
Au, que va!... Hu...hu...!- I els altres, conscients que van ben
comandats es dispersen per indrets, removent la brosta, ensumant
crrecs, regirant bardisses, ensangonant-se el morro, emplenant els
matissers de remenaments de cues, d'espolsaments d'orelles,
d'esternuts, d'estossecs asmtics i de grinyols de dolor o
d'impacincia.

I, aix que un aliret ms viu i ms sostingut els acarrera tots en
un encal segur, l'afrau s'arbora de frenes, de glapeigs, de
rastallades, de vertigen; i en Busqueta, llanant un crit llargarut
i horrson, ja no s un home: s un blid, un llamp, quelcom que no
t aturador. Un centaure galopant per la boscria, saltant
xaragalls, estimbant-se pels crrecs, desbocant-se pels serrats, no
fressejaria pas d'una manera tan imposant.

I mentre la tromba de cans serpeja per les clarianes, puja per les
canals de les terrassades, desfila per les crestelleres dels
roquissos, en Busqueta s arreu: pels cimals dels suros, pels
encreuaments de les carreteres, pels lmits dels estassats, sempre
alerta, amb l'arma a punt, engaltada, disposat a abrusar-ho tot.

Impensadament, no se sabia on, esclatava un espetec formidable,
seguit d'un altre, tan prxims tots dos, que rebotien de cingle en
cingle com un sol tro apocalptic, el mateix que si tots els
arbres de la muntanya, aterrats de sobte per una empenta de
l'oratge, s'estibessin al fons del sot on moria l'onada ressonant.

Jo us dic que si hagussiu pogut oir aquell trat (els bruels del
caador, els lladrucs dels gossos i el detonar de la plvora
atacada fora de mida), no us haureu pas pogut convncer que es
tractava d'un indefens conill.

I Du fes la grcia que l'animalet rests pernabatut, foradat i
esmicolat per la metralla; que si no... jo no sabria pas on trobar
paraules per a explicar-vos l'pic recomenar d'aquella gesta.

Sortosament, en Busqueta tirava dret i solia endur-se'n el sagnant
trofeu amagat a la pitrera. Bo i caminant de retorn, repartia
elogis i censures als seus voluntaris, que el seguien sense gaire
marcialitat ni joia i molts, decandits, arronats, amb la cua
pengim-penjam, amb un trotar de magresa tan aeri que a penes
deixava senyal de petja en el corriol.

A les envistes del poble els llicenciava a cops de roc. Els gossos
fugien d'un aire estoic, llepant-se el morret, encanyonant
illusions, el cap molt jup, la cotilla estreta, els parpres
agitats per una emoci dissimulada i les orelles moixes, cobertes
de mosques. En veure's fora tret, se paraven, girant-se a
contemplar llur cabdill. Ell s'allunyava envalentonat com un heroi,
i la canilla romania absorta, corferida de tanta ingratitud.

Aix finia la gesta. s a dir, no pas ben b, car en Busqueta es
ficava a l'hostal a convidar els amics, i, mentre l'hostalera
preparava la sanfaina, ell feia una narraci episdica del combat.

La imaginaci i la vrbola d'en Busqueta eren fidels fins a cert
punt. No dir que no embellissin engrescadorament les coses: el que
us puc dir s que sorgia de bell nou el lloc de la peripcia sense
mancar-hi un arbre ni una fulla; que es tornava a oir el passat
terratrmol; que es veia altra volta l'empaitada aterradora, les
relliscades, els bots, les falses embranzides, l'aparici del
conill ratllant de gris l'enlluernadora terrassada, el rebotir dels
perdigons i el cop de puny als morros del _Finet_ (-Llamp el
parts!-), que ja se l'emportava.

I pensar que all baix, a l'ombra de la faana, sentada en el vogi
de les truges, la seva trista muller, fa una hora, roman
despacientant-se per dinar, tot dient al ms xic dels mainatges:
-Calla, _Nicus_, calla calla, que el pare s a cacera i menjarem
_xon_.- Xon volia dir carn, carn de tota mena, fos de bou, de
guilla o de conill.

* * *

No s com ni en quina ocasi en Busqueta esdevingu el meu company.
Era simptic, en Busqueta; sempre tan gosat, tan ponderatiu, amb
aquella endimoniada fantasia que s'abrandava per un no-res, com una
gatosa seca en contacte d'una cerilla encesa. A mi ell m'admirava
perqu sabia matar les perdius a vol.

De bell antuvi ja volgu conduir-me all on, segons deia,
realitzava veritables carnisseries. Aix era una gran mostra de
confiana, car l'ardit bosquerol mai descobria a ning els seus
paratges jurisdiccionals.

Durant els dos mesos que jo estiuejava al poble d'en Busqueta, ell,
cada diumenge venia a trucar a la meva porta a les tres del mat.
Abans ja em deixondia el glapir impacient i esbojarrat de la
canilla voluntria allistada a les seves ordres.

Partem. No vulgueu pas saber-ho, a on. Crec que en deien el _Sot
d'infern_. Una hora lluny: una hora llarga de caminar amunt, sempre
amunt, entre negres suredes, seguint corriolets quasi verticals,
aixaragallats, intransitables, en la greda dels quals la punta de
les espardenyes d'en Busqueta s'encastava fermament, amb una
graciosa flexi del peu i una elasticitat muscular de llebre.

Les estrelles parpellejaven en la profunda blavor del cel. Les
viem guspirejar entre les branques, pel cim dels laberntics
passadissos humits i frescals, formats de brucs i arboos,
embaumats de la flaire subtil dels tomanyins i sajulides.

I barranquejvem molt, pujvem sense pendre al, ens apressvem de
valent, i sempre fiem tard. En arribar a lloc, el dia naixent
empolsava ja de llum grisa les verdejants faldes dels turons. En
Busqueta pretenia que sempre era millor sobtar els conills en plena
fosca, quan transitaven confiadament, lliurats al platxeri orgac
de les nits caldes.

Comenava la batuda. Ell em deixava de parada en alguna clariana
estratgica, i s'estimbava sol avall amb son trotar centuric,
seguit de la brivalla, trinxant mates, removent fullaraca,
allunyant-se junts esgariposos i udolants.

En traspassar un serradet, o en endinsar-se en alguna pregonesa del
clotaral, la remor bllica s'extingia a poc a poc, insensiblement.

Llavors jo em trobava com perdut, com abandonat en mig del
majestus escalonament de serralades fosques verdejants,
superbioses el mateix que les ones formidables d'un mar immbil.

La quietud ms gran, la quietud ms fantstica de les quietuds, em
voltava. Era dia clar, mes tot dormia a la muntanya. El bosc no
desperta mai. El bosc serva sempre una imposant sopitesa.

Viu impassiblement silencis, sorrut, trgic. No somriu al sol, i a
les sacsejades de l'oratge respon amb brandeig d'ensunyat. Quina
energia o quin encs serien capaos de deixondir aquelles
grandioses soques plenes de molsa i esvorancs, aquelles penyes
travades per centenars d'arrels, aquelles ferestes calvcies de
llcol o argila brunyides i esmolades per l'aigua dels nvols?

El meu cor xic, la meva nima xica, es sentien estemordits,
dissolts i contaminats per aquell son eternal.

Qui no les ha vistes, qui no les ha meditades, no podria pas
imaginar-se el respecte que infonen aquestes extenses suredes
inhabitades, montones, sense ocells, sense aigua, sense remors.

Ofeguen tot pensament lleuger. En veure per un costat l'inacabable
vaiv de cloterals i serres, i per l'altre la immensitat de la
plana perdent-se en les boirades de l'horitz, inevitablement la
idea de l'esfericitat de la terra, de la seva pesantor aclaparant i
del seu rodar vertigins per l'espai venia a inquietar-me.

I qu fcilment comprensibles se'm fan totes aquestes coses
explicades amb pedaggica fredor, dins l'esquifida sala d'una
escola primria, en front d'un grotesc aparell geogrfic on el sol,
la lluna i el planeta s'aguanten a l'extrem d'unes varetes de
llaut!

Per mediteu-les detingudament dalt d'un cim, mentre la vostra
mirada s'esplaia resseguint el grandis panorama, i la vostra
imaginaci endevina, ms enll, en l'invisible, terres i ms terres
plegant-se arrodonides sota la illusria concavitat del cel. Sereu
meravellats: el neguit d'un misteri etern, d'una ignorncia eterna,
d'un formidable enigma, passar com un nvol per l'nima vostra.

* * *

El sol traspuntava. Era un disc roent que apareixia all d'all en
els confins de la selva, per damunt d'un llac opal de boires
arranades a la plana, d'on noms sobreeixien, com illots blaus,
els pics ms alts de les gavarres.

Del clotaral muntava la flaire dels verders, un baf humit de molsa,
i, de tant en tant, la flastomia d'algun merlot alarmads.

Cap a ponent, la testa venerable del vell Montseny esdevenia rosada
i blanquejava una ermita en el cimbori d'uns penyalars; i
oscillava per la cresta dels serrats una onada de color. En mig
del negre verdejar dels suros s'envermellien les terrassades,
s'acarminaven els estepars, lluen les esqueieres, i, en llunyana,
en les comes dels grans pinars devastats, els viaranys i senderons
es feien obiradors com sagnoses esgarrinxades en el llom pelut
d'una bstia enorme.

I els arbres i matolls propers destriaven els raigs d'or,
esqueixaven la cortina de llum, i les vaporositats matinals, aix
illuminades, formaven tires de glassa apotesica, en mig de les
quals brillaven, amb esclat de joiells, les emporprades cireres
d'arbo, les gotes de rosada, les transparncies esmaragdines de
les fulles de grvol, i, ac i all, a manera de sedoses
brodadures, alguna flor de psol bord o alguns clavells boscans.

I aix resultava tan inharmnic amb l'austera serietat de l'entorn,
tan escondit sota els grans brancatges i les esponeroses mates, que
em produa la illusi d'un tros de bosc en festa, d'un reconet
d'intimitat i meravella, nic en tota la muntanya.

Per a ms encisament, en la calma d'aquells matins d'agost, tot
romania immbil, plcid, com encantat, com vist a travs d'un
somni. Solament, a vegades, en el plomall d'un bruc s'hi entaforava
un ull-de-bou. A la petita embranzida, opacament sorollosa, el brot
oscillava, l'ocell fugia tot seguit, i, de bell nou, entre les
tiges, noms flotaven, amb besllums irisats, els subtilssims fils
de les aranyes.

Ning hauria dit que en mig d'aquell amorosiment de la natura
pogus desenrotllar-se cap violenta escena. No obstant, a la millor
la canilla pegava una d'aquestes abordades de pura fantasia, al
furibund xivarri de la qual collaborava en Busqueta amb xiscles
estridents de salvatge exasperat.

Mes jo sabia a qu atenir-me sobre l'eficcia de l'encal: amb
certesa que no arribaria la sang al riu. I tornava a prosseguir la
meva dria contemplativa.

* * *

De tant en tant, sobre el meu cap brunzien les ales d'un tud; una
mota d'ombra passava vertiginosament per les clapes del bosc
assoleiat; i jo enlairava la vista, seguint la trajectria de l'au
viatgera fins a enlluernar-me en la zona esplendorosa del cel
llevant.

Quin rastre d'admiraci i d'enveja deixa dins nosaltres el pas
indomable d'aquests ferstecs voladors!

El buit es fa de sobte sota d'ells; i ells, sense abatre's, amb
grcil embranzida, s'hi llancen afusats, pel cim de pobles i
rierals, perdent-se tot seguit en l'atzur refulgent, el mateix que
una sageta aviada contra el sol.

Jo no m'avorria mai durant aquestes llargues esperes. Hi havia
tants entreteniments en aquells boscos! Quan em cansava d'estar
dret, desenganyat del glapir mentider de la canilla, m'asseia en
les roques encara no assoleiades, delitosament fresques. Les
eflorescncies dels lquens que les cobrien, i els variats
insectes, a penes obiradors, que transitaven entre aquelles
ramificacions veroses, verdoses, grises i brunes (selves colossals,
dirien els insectes), constituen un altre bell motiu
d'interminables cabries. Qui sap si algun d'aquells pugons
vermellosos em mirava amb telescopi? Em creien un du perqu
arrabassava amb les ungles el crostisser llefiscs que recobria el
granet de llur planeta? Si ells haguessin parlat, amb quina
senzillesa m'haurien fet l'almoina d'apellar-me immens! I, no
obstant, dels pugons a la roca, de la roca a mi i de mi a la terra,
no hi havia pas una apreciable diferncia amidats amb l'anorreadora
escala que va de l'infinitament gros a l'infinitament minscul.
Tots junts esdevenem pugons, volves, toms invisibles, en front de
l'univers incommensurable.

Vatualisto! Altre cop la turmentosa filosofia!

Ara aneu a saber per quins cinc sous jo em lliurava a meditacions
transcendentals en l'esplendor d'aquelles matinades! El cas s que
m'estranyava de viure i de la vida del mn, i em sentia feli, amb
un desesperat anhel de capir la causa. Aix era espantosament
divertit! I com que el sol envaa a poc a poc la roca,
embolcallant-me de xardor humida, me n'anava a fer d'home, s a
dir, a cometre petites arbitrarietats a un altre indret.

M'ajeia en l'ombra ms propera on seguia pensant en coses intils
bo i fent pilots de fullaraca. Desprs, amb aquest instint
incendiari dels fumadors, els abrandava amb el misto de calar la
pipa.

Era un gust flairar el rstec encens i veure'l esfilagarsar-se
lentament entre la tendral brotada dels matolls, i fugir en volutes
per les clarianes del brancatge dissolt en l'atzur.

Si en Busqueta trigava massa a parixer, cosa que a voltes em
produa un lleu temor de perdre'l, me'n pujava en alguna alterosa
terrassada, des d'on, sense destorbs pogus atalaiar ses maniobres.

All m'entretenia a inquietar les formigues, aquestes formigues
gegantines que es troben a muntanya, amb poderoses mandbules de
gos de presa i ventres disformes i transparents com grans de mora
verolada. Amb el peu obstrua la ruta. Les primeres que topaven amb
l'obstacle es dispersaven explorant els encontorns per trobar nou
cam; algunes retrocedien a dur la nova, sembrant l'alarma i la
confusi en la llarga corrua. Aquesta anava apilant-se i
espesseint-se en el lloc del perill, amb tumulturia confusi de
les multituds que s'apressen a remeiar un desastre. Oh! Tamb
elles s'imaginaven fer quelcom per atenuar la formidable pressi de
les meves espardenyes omnipotents!

* * *

Es presentava en Busqueta. Venia roig, sus, movent la testa amb
l'aire inconsolable d'un general fracassat. Darrera d'ell, ara un,
ara un altre, compareixien els gossos. La mullena dels baixos,
encastada al pellatge, els feia semblar ms escarransits.
Tremolaven i esternudaven. Els de temperament sociable feien acci
d'atansar-se sollicitant una moixaina; per en Busqueta, amb la
ms justiciera de les puntades de peu, els rebotia lluny, rostos
avall.

A desgrat d'aquest tracte, no deixava de disculpar-los:

-Tindrem el temps canviat: no senten res.

Esmorzvem. No eren pas bones totes les ombres ni tots els
paratges, per a realitzar aquest acte, tres vegades august.
Cercvem un planell on hi hagus un suro esponers de brancatge
atapet. Ens assiem en una arrel, una d'aqueixes arrels de rusca
clivellada que es retorcen sobre el terreny com una fabulosa
serpent morta; i, estintolats d'esquena a l'ampla soca, triem les
nostres provisions dels sarrons respectius.

rem frugals: en el meu hi portava una llenca de pernil sense greix
ni rancior, un tros de pa blanc i la carabassa vinera; ell treia
del seu una embostada de peres cuixetes, ben madures, quasi
lloques, i un imposant crostons de pa del seu, florit i negre, que
engrunava amb els dits talment com si hagus sigut una terrossa.

Tot el que ens voltava, els fullatges, els rocs, les molses, els
tronquets i les pelies, la virosta i la sorra, eren nets,
esbandits, purificats per l'aigua dels nvols i per les rosades
matinals. I aquesta impressi de bugadeig recent, junt amb
l'alegria del cel, tamb escombrat i esterrejat pel ventijol
salabrs que ens enviaven, tot just, les platges llevantines, ens
obria una gana d'elefant.

En Busqueta enlairava molt sovint la carabassa. Tapava el forat amb
el dit gros (no gaire), i, amb una voluptuositat impoltica,
dirigia el raig del vi a la punta del nas. El reguer de sobre els
llavis li servia d'escorriall. Tenia un ull cluc i l'altre en
xtasi; i, mentre xerricava ferm, la seva terrible nou del coll,
d'home escardalenc, li saltironava a batzegades acompassadament,
com l'mbol d'una bomba.

Servint de fons a la figura del rstec bevedor, pel cim dels
arboos, s'obirava la plana. Ara, sense boira, s'estenia al lluny
del lluny, anegant-se en l'aire llumnic un poc encalcinat: una
veritable orgia de matisos.

Ms properes, es veien les luxuriants arbredes dels rierals; masses
profundes d'ombres blaves fistonades d'un verd tendrvol
escantellat de sol. Desprs, ms enll, un immens mosaic de camps
llaurats, de fencs, de rostolls, d'aulets i de rouredes,
esfumant-se, esfumant-se... fins a esdevenir, a l'horitz, una
franja grisenca on flotaven vagaroses tintes de cobalt i rosa. I
els masos, pobles i viles de la Selva espurnejaven el conjunt de
brills somorts de nacre: perles fines sobre set.

All feia venir ganes de cantar, i en Busqueta entonava, amb veu
nasal, tot fent l'ullet, una can grotesca d'un rector i una
majordona. Els gossos s'eixorivien.

* * *

Havia arribat l'hora de fer el nostre retorn. Com que ja no tenem
la pressa de l'anada, seguem la cresta de la serra per un viarany
de traginers ms pla i apressat que el millor cam ral.

El sol batia de ple a ple els flancs de les muntanyes ms altes. Sa
llum reflectida produa angoixa als ulls i certa aprehensi de
xafogor a l'esperit. Els boscos s'arroentaven a poc a poc. La calda
de les rigoroses diades estiuenques es pressentia ja per una mena
de bleix ardors i las que ens embolcallava.

En els espais sense vegetaci i en les crestes dels soleis, en els
gatosars eixarrets, en les nafres dels pendissos coberts de
fullaraca, i, sobre tot, en les apartades esqueieres de l'ermita,
l'aire hi vibrava el mateix que en les parets d'una fornal. Noms,
de tard en tard, una rauxa de marinada venia a refrescar-nos i ens
donava delt de caminar.

Finida la carena, empreniem al dret per un cam joliu i arens que
angulejava discretament pel vessant de l'obac.

Jo, en arrbar all, experimentava sempre infantines avarcies. I,
amb els dits ansiosos de frescors i suavitats, escapava, tot
passant, els tanys dels arbrissons; abastava les mores i cireres
d'arbo, encara verdes; eixonava els brucs: les flors dels
tomanyins, aspirant a grans nassades l'aroma llur.

La visi de la meva caseta blanca ombrejada per un pltan ufans
sorgia a cada giragonsa del viarany, prometedora de reps i
benaurana.

En Busqueta duia la davantera, Produa un cert goig el veure'l
trascamar emmenant-se'n la sorra del cami sota la sola dels seus
espardenyots i fent xiular el vellut de les seves calces. El sarr
buit rebotia a cada passa en l'esquena del meu company, i una
grossa llagosta s'hi arrapava amb un humorisme inconscient de bona
llei.

Els cans acomboiaven, molt seriosos i disciplinats, el terrible
estrateg. Un d'ells, extraviat, deixava oir un ahuc persistent i
enyorivol.

Des del poble, escondit en la fronda d'un turonet, ens arribava,
clar i solemne, el primer senyal de la missa major. -Veniu, veniu,
veniu...- cridava la campana. Era una campana d'un bell timbre
argent, que fendia l'aire pur de la muntanya graciosament.




L'EGUA DEL JUTGE DE PAU.


Fou comprada la diada dels reis, a la fira d'Amer. Era llavors una
poltra _tordilla_ de galant presncia. Tenia els garrons peluts,
les anques rodones, el pit ample i un ull jaspiat. Reposada, dcil
i discreta, trotava ras i llarg en oir l'espetec de la ficella, i
li haureu pogut posar un got d'aigua en el reguer de la gropa
sense que amb el trasps de la marxa se'n vesss una gota.

El que ms encaparr la bstia, aix que instintivament hagu
comprs que s'havia clos el tracte, fou si el prestigi social del
seu amo novell desdiria o no dels seus mereixements. Havia pagat en
or (sis unces de perruca), i no semblava pas un pelacanyes. Era un
home d'una cinquantena d'anys ben portats, alt, de faccions
voluminoses i gravat. Duia un vestit de vellut color de trtora,
gorra peluda del mateix color i espardenyes tapades.

A l'hostal d'Angls va lligar-la a una reixa, junt a un ase vell,
per ertic. L'ase, una mica encalabrinat, la mirava de cua d'ull,
i, per galanteria, arrebossava el llavi superior, mostrant les
dents negres i el trenc de les genives, on, entre la bromera
salival, s'encastaven alguns brins d'herba seca pasturada en la
cuneta.

A la poltra li interessava ms estudiar les accions de l'amo que no
pas assabentar-se dels escarafalls del ruc. La reixa on havia sigut
estacada corresponia a la finestra de la cuina; de manera que,
sense escarrassar-se molt, podia esbrinar el que passava a dintre.
El jutge hi era amb un aire de parroqui antic, autoritzat a
servir-se ell mateix. Duia una enorme llesca de pa a la m
esquerra, i un ganivet de la _marca de l'ham_ a la dreta. Amb el
dit xic fent de garfi, pescava la nansa de les grans tapadores de
llauna, i estudiava atentament el contingut de les cassoles,
ensumant el baf dels requisits. I el vei enastar una cuixa d'nec
ensafranada, posar-la damunt del pa, i, de seguida, pessigollejar
el sota-aixella de la mestressa, qui, insensible al fred, reganyava
un garrot de braos i unes sacsoneres de colzes capaces de
pervertir un sant. Unes tals franqueses, en un tal establiment, ja
eren, per elles soles, una indiscutible garantia. Aquell home podia
ser molt b el que se'n diu un personatge.


L'EGUA S PRESENTADA A LA FAMLIA DEL JUTGE.

Fosquejava quan arribaren al mas: una gran casa de pags amb porta
adovellada, dues finestres ogivals i rellotge de sol.

La cort de l'egua era a dintre, a peu pla, al costat de l'entrada,
sota mateix de la cambra de l'amo, enfront de la cuina: estatge
distingit, que la separava del proletariat de les bsties d'engreix
i de treball. Bous, mules, ovelles, cabres, porcs, truges i aviram
romanien, en una promiscutat horrenda, en un edifici anex.

En oir repicar les ferradures sobre l'enllosat de l'entrada, varen
comparixer quatre dones com quatre poms de flors. Eren la muller
de l'amo i tres filles: na Cisa, na Merc i na Gracieta. Totes
quatre estaven roges i massisses, i sobretot les noies, vestien a
estil de vila, amb certa petulncia de riques per merixer.

Al primer envit les dones varen fer-se enrera, obrint pas a la
poltra, que rebufava i treia fum pels narius. L'amo, per,
somrigu, i comen a estirar el plomall de crin que penjava al mig
del front de l'egua, a rautar-li el morro, a netejar-la i a
tocar-li les mamelles.

Llavors, na Cisa, na Merc i na Gracieta acaronaren l'animal amb un
desfici apassionat de collegiales sfiques.

La poltra, excitada per aquells palpaments, per aquella pluja
d'insospitades manyagues, sacsej el cuiro amb voluptuositat,
deixant anar un dol i enigmtic sainet.

El jutge, home ents en temperaments de bsties, estudi aquella
nerviositat detingudament, sentenciant que dintre un mes admetria
cavall i esdevindria fecunda.


MS SATISFACCIONS.

La cort de l'egua era neta i, en tot el que es veia, s'hi notava
l'escrupulositat burgesa, auguri de bon menjar i bon beure. La
menjadora de llates i barrons de carolina, i l'estable de roure, i
les parets desenterenyinades, i el sl amb palla nova, indicaven
que se la rebia amorosament, amb tots els honors.

Era indubtable que havia entrat en una casa d'hisendats, on la vida
seria fcil i el treball lleuger.

Pss una mesada. No us podria pas dir quin de tots dos estava ms
cofoi: si l'amo de la poltra, o la poltra de l'amo. La bstia havia
format un alt concepte d'aquell pags que li servia el pinso amb
les seves prpies mans i que, dhuc a la nit, la vigilava per una
trapa oberta en el trespol, a travs de la volta.

Li havia comprat una serreta nova, una sella abacial que recobria
amb una pell de molt, i unes alforges de vellut; i no la feia
llaurar ni rodar la snia, ni batre, ni tirar el carro.

A la primavera, amb la rebrollada de les sangs, l'ociositat i la
bona teca, l'egua s'enjogass poc o molt. Perfectament: aix es
curava _menant-la a cavall:_ ja era de preveure.

Li posaren una manta als lloms, i (oh, el mirament per les seves
entranyes somogudes!) l'amo es dispos a guiar-la a peu, mudat com
per a una festa. L'acomiadaren les noies, i l'haurien guarnida el
mateix que una nvia si no hi hagus intervingut severament el
pare.

A la vesprada, na Cisa, na Merc i na Gracieta esperaven, assegudes
a l'era, el retorn de l'egua. En veure-la arribar, lenta i lassa,
pujant el cam de la masia, es redrearen anhelants i encuriosides.
A les tres verges, recloses en aquella casa, en mig de la bravada
de fortitud de la terra i del bestiar, el prleg d'una maternitat
qualsevulla les interessava i pertorbava.

Amb l'esguard inquisidor, varen resseguir l'egua des dels ulls a
les illades, estranyant-se de trobar-la tal com havia partit, sense
un relleix del seu sacrifici i del seu goig.

Oh, quin tumulte espiritual, en adonar-se que era possible el
secret i la hipocresia!

Desprs l'acaronaren amb una ardncia tmida, aix com a una amiga
retornada de Montserrat en plena lluna de mel.


DE COM EL PORTAR SOVINT UN JUTGE A LES COSTELLES ARRIBA
A FER CAPIR EL QUE PUGUI SSER LA JUSTCIA.

L'egua an familiaritzant-se amb la vida d'aquella famlia. Sense
moure's de l'estable oa les converses, i, sols girant el cap,
llucava els anants i vinents i tot el que pogus succeir en aquella
espaiosa entrada que feia la servitud de vestbul, de menjador de
mossos i criades, de dipsit d'eines, i del que fos convenient a
les diferents necessitats de l'amo, jutge, hisendat, terras,
administrador de finques, cobrador de censals, usurer, poltic,
curandero i negociant. Per aix all es debatien qestions greus i
futeses indignes d'atenci, que l'egua escoltava sense voler. I
all tingu lleure, per primera vegada, de contemplar aquests
subjectes anomenats civils, que ella considerava com una varietat
estrafolria del gnere hum. Els civils entraven i sortien sovint
en aquella masia; i, tan bon punt arribats, l'egua, admirada,
plegava de menjar i, enlairant les orelles i revirant la testa, no
els treia la vista del damunt. Na Cisa, na Merc i na Gracieta no
se'n sabien avenir, d'una dria tal; si b elles, sempre que tenien
ocasi, no feien pas altrament que l'egua, atretes per la jovenesa
dels braus agents de la justcia i per llur encs marcial.

Usualment, el jutge muntava l'egua per anar al poble cap de partit
a exercir el seu altssim ministeri: un viatge de tres quarts
d'hora de cam planer entre rierals oratjosos i alzinars ombrius.
L'egua, d'indubtables condicions intellectuals gens ni mica
vulgars, arrib a compendre el que hi havia d'honorfic en aquelles
anades i vingudes, com abans havia comprs la significaci, tamb
honorfica, de les visites dels civils.

Aix mateix, a fora de traginar el jutge d'una banda a l'altra,
d'oir-lo conversar sentenciosament, de participar dels saluts
respectuosos que li dedicaven els pagesos, d'observar les bones
rebudes que arreu li feien, de gaudir ella mateixa d'atencions poc
usuals en fermes particulars i pbliques, acab per enorgullir-se
de ser qui era, tocada d'una pregona admiraci per son amo i
senyor. dhuc arrib a capir la gran i formidable investidura sota
la qual aplicava la llei, mentre ella, en el pati del jutjat
municipal, amb el morralet al morro i la cingla fluixa, esperava el
sentenciador.

A dalt, en l'nic estatge del rnec edifici, darrera la sutzeria
del mosquer encls entre els vidres i la fusta d'un portic barrat,
expandint-se per l'altre a mig obrir, tronaven les discussions
litigioses. A voltes arribaven a les seves odes les condormidores
lectures del secretari, les rpliques zitzaguejants dels
procuradors, el fil de veu d'un testimoni fals, el sermonejar lent,
descolorit, hipcrita d'un _home bo_, el plany divagador d'una dona
acusada, i, a intervals, la parla grossa, rotunda, invicta del
petit Salom, son cavaller.

Oh! aquella veu era un prodigi de gravetat i ressonncia! Sense
esforar-la gaire, dominava les altres, car tenia el poder de
despertar les vibracions de les coses pregones; i us la sentieu
repercutir a les plantes dels peus com una trontollada ssmica.
Irrespectuosament, alg, intentant explicar aquesta sonoritat
desmesurada, comen a fer crrer la brama que el jutge s'havia
engolit un corn.

L'egua solia presenciar la davallada de reus, testimonis, perits,
advocats assessors de sec, guardaterres, i tota mena de gents
interessades en aquells afers. Formaven dues colles: la dels que
estaven segurs de guanyar, i la dels que tenien la fonamentada
sospita de perdre. Aquests compareixien primer mstics, amb el seny
trbol de sant horror a la injustcia, amb una mena de vel cendrs
als ulls, amb les mans creuades sobre el ventre (discreta actitud
dels que fluctuen entre la resignaci i la revolta), silents
darrera el procurador, els dits del qual encara s'obiraven enclosos
entre les planes del codi, si s o no s crispats, com els del
malaventurat caaire de guineus en l'instant precs de
desparar-se-li el bra que destinava a la fana.

Els altres baixaven bulliciosos, insultadors, acompanyats del
jutge, qui deixava a dalt, sota la litografia del Sant Crist de
Velzquez, damunt la polsosa _luda_ de l'escriptori, tota mena de
hiertiques actituds. En aquestes ocasions, quan dins la llei
trobava maneres de donar la ra als seus amics o compares en
poltica, sense vexar massa els contrincants, es tornava
campetxano. Discutia procediments; criticava sentncies, ni que
fossin del Tribunal Suprem; es mofava dels jurisconsults amb ttol,
de les pretensions del seu superior, el jutge de primera instncia;
esbroncava el conseller, adversari del seu protegit, ja en plena
fugida: tot era mal agafat, mal portat i mal sostingut: la seva
egua ho faria millor. L'egua, present, s'estarrufava, endevinant
l'elogi en el gest de l'amo; el secretari assentia, i els oients
admiraven.

El secretari era un sergent retirat de l'exrcit. Havia fet la
guerra de Cuba, i l'esporuguien els gossos folls, contra les
possibles escomeses dels quals anava armat d'un bast d'espas.

Tenia un cabell molt esps, les celles juntes i grosseres, la barba
llarga, plana, massissa; un bloc de pel quadrangular que li penjava
del ment i campanejava damunt la pitrera marcant el ritme de les
paraules. Aquella testa, en conjunt, era xocant per la seva
serietat inexpressiva. L'haureu confosa amb aquests caps de fusta
de pim-pam-pum, excitadors de trries, a qui tothom apunta i que
tothom encerta, que reben fins les pilotes destinades al ve; tan
bon punt drets, tan bon punt estenallats.

I certament que, de totes les malvestats i artimanyes del jutge de
pau, atribudes o veritables, se n'emportava la culpa el dol
sergent: servia de parallamps al seu superior.

I no obstant, ell hauria pogut dir quelcom ben fonamentat referent
a l'inexplicable motiu de perdre's les causes defensades pels homes
de carrera i guanyar-se les altres dirigides per advocats
margeners.

Els comiats, els judicis de faltes, les reclamacions de salaris,
executius de menor quantia, i el que fos, es substanciaven per
endavant, damunt la cort de l'egua, en llargues rumiades noctrnes,
en la intimitat del coix jurdic. I era natural que el que es
sabia guanyador no fes pas despeses endebades enviant a cercar un
lletrat a vila.

No sempre s'hauria pogut acusar de parcialitat el bon jutge. En
aquest cas sorts, el litigi moria en un arreglo, cosa prudent i
econmica No hi havia venuts ni vencedors: el que hi havia era
una espantosa degollada de pollastres a l'hostal.

Ah! aquell jutge de pau mai era tan just ni tant de pau com en les
ocasions en qu no volent fer agravi a cap de les dues parts, es
decidia a ordenar les esmentades hecatombes.

Els seus llavis molsuts, d'un color agitanat, en les juntures dels
quals els excessos d'eloqncia deixaven una ratlla de xerigot
fastigs, no sols eren gormands de les exquisideses del Dret civil,
sin tamb de la samfaina i del rostit, del pa blanc i del vi
negre.


L'EGUA S'ESTRANYA DE TRES COSES.

De l'tica particular del jutge, l'egua, naturalment, no en sabia
mitja paraula. Tres coses, emper, la induen a cavillar un xic:
el jutge no anava mai de nits; s'abstenia de passar per certs
tocoms, encara que hagus de fer molta marrada; i trencava de cam
en obirar una dona jove, vestida de dol, de posat trist i ulls
fulgurants.

Hi havia un altre fet que tampoc se l'explicava, l'egua. Un mat la
guardia civil havia entrat, segons costum, a casa el jutge, duent,
lligat com un Crist, un brau miny quasi adolescent. El jutge, aix
que el vei, es pos engallat. Fu cridar el Triad i el Roquet,
dos jornalers que cavaven blat de moro en unes feixes ms enllanic
del porxo, i els encar amb el pres. Aquest se'ls mirava de fit a
fit, i el jutge feia igualment. Els jornalers, per no mirar ni l'un
ni l'altre, capjups, desencastaven la terra de les espardenyes
arronant el peu i sacsejant-les de punta contra el llindar de
l'entrada. Indubtablement esperaven una pregunta enutjosa. El seu
amo la formul amb aquell to desptic usat sempre que volia
coaccionar els testimonis; i ells la respongueren alhora, amb un
-S, senyor- sec i contundent de comparsa, sense alzinar els ulls
ni deixar de sacsejar les espardenyes.

El jutge, els civils i el miny eixiren a l'era. Desprs d'una breu
conferncia, partiren junts. El jove caminava al davant, roig com
un perdigot. El Triador i el Roquet se'n tornaren a cavar blat de
moro, i la casa del jutge rest silenciosa, basardosament
silenciosa.

En tot el sant dia l'egua no va veure ni na Cisa, ni na Merc, ni
na Gracieta. Sols la muller del jutge traspassava per l'espaiosa
entrada feinejant i sospirant, entre el mosquer brunzidor.

A la nit, el jutge comparegu, es fic a l'estable, don d'esma un
copet a l'anca de l'egua, li estove el ja trasbalsant la palla a
cops de peus, li'n pos un braat a la menjadora, forfoll uns mots
incomprensibles, eixint malhumorat, i altra volta sobrevingu
aquell silenci dramtic.

L'endem, de bona hora, l'egua portava na Merc cam de Sils.
Abans, dintre el casal, en alguna cambra alta, havia esclatat una
ploradissa formidable; una d'aquestes ploradisses femenvoles
sorolloses, complicades i estridents.

El jutge, que feia de mosso de peu, no pronunci un sol mot en tota
la llargria del trajecte.

Na Merc gravitava en el costellam de l'egua com un sac de farina,
talment atuda i insensible. Arribaren a l'estaci: hagueren
d'esperar el tren una mitja horassa.

L'egua, estacada en el rastell de la via, tingu un gros xit.
Mossos i sagals, tartaners i negociants comentaven la seva estampa
i el seu preu, mirant-la i remirant-la.

Desprs, aix que el jutge hagu embarcat na Merc i una monja que
l'havia anada a recollir, ja trotant pel cam ral, l'egua seguia
rebent ms homenatges.

El cas era que tots els admiradors s'aturaven palplantant-se al peu
de la cuneta i, com si s'haguessin conjurat, llanaven, en passar,
un mateix crit per fer avinent una mateixa cosa.

-Gorgals, oid! la tens prenys!

I el jutge, encaparrat amb el seu drama ntim, pensant noms en
aquella filla que acabava d'acomiadar a l'estaci, s'ho prenia
malament, com una sarcstica referncia.


QUI ERA EN BTA.

En Bta, ms que un trist hortolanet del poble, ms que un pobre
dimoni que no tenia un pa a la post, era l'enemic acrrim d'en
Gorgals, el jutge.

El seu ofici era el pledejar amb ell, esbatussar-s'hi seguidament,
aprofitant totes les conjuntures. S'atribua una missi venjadora,
i estava disposat a morir-se de gana a truc de retopar una sola
vegada la infallibilitat jurdica del terrible victimari. Se les
havia amb tots els amics i protegits d'en Gorgals, amb ra o sense.
Desprs s'apellava de les sentncies del jutge noms pel gust de
fer-li regruar la victria, sabent que li carregarien les costes. I
avui la vinya, dem el campot, dem pssat la mula i l'altre la
casota, havia finit per ofrenar-ho tot a la voracitat dels curials,
la murrialla de vila, com deia ell. Els lots de la seva petita
hisenda li feien la servitud de projectils, i en aquesta estima els
tenia. Si li recaven en perdre'ls, era perqu no en tenia prou pel
coratge que l'arborava. I, com els cartutxos un soldat, en el fort
d'una batalla no s'abstenia pas d'engegar-los per consideracions
econmiques.

Mes es tractava d'un adversari sotil, qui, el mateix que certs
fantasmes, s'engolia els trets, i, en, lloc d'occir-lo,
l'engreixaven. En canvi a en Bta els trets li eixien per la
culata. En Bta era un de tants advocats de sec que no saben de
lletra; i el sapastre del jutge de pau, en tractant-se d'ell, fin
per estalviar notificacions al secretari i passos a l'agutzil.

Dos testimonis de la confiana de Gorgals firmaven per en Bta, i
en Bta restava ignorant de tot el que _legalment_ li comunicava en
Gorgals.

I cantin papers i mentin barbes.

Aix es don el cas que en Bta plant, conre, gem i enaspr unes
tomaqueres en un hortet que ja no era d'ell, venut dos mesos abans
judicialment; i no cal anomenar el personatge que es crusp els
tomquets.

Per aix en Bta es trob insolvent amb certa joia. La idea de
frustrar la terrible gasiveria d'en Gorgals, l'engrescava.

A desgrat de tots els fracassos, era un pou inexhaurible
d'optimisme. Coneixia lleis imaginries segons les quals li serien
retornades les propietats venudes a l'encant, i es disposava a
perdre-les, de bell nou, entusisticament.

I (el que sn les coses!), en Bta sols encertava en tractar de
lladre al jutge de pau, i sols era discret quan, en dir-li aix,
feia per manera que hi haguessin testimonis.

En Bta esdevenia perills a certes hores i en certs dies, sobretot
durant les tardes dominicals, desprs de fer malla. Llavors la seva
vrbola adquiria una convicci i una lgica especial. Bescantava en
Gorgals retraient-li histries velles, citant fets i malifetes duts
a terme amb refinada perversitat, dhuc amb individus de la seva
prpia famlia. En volgussiu d'homes honrats que purgaven en la
pres una paraulada dirigida al jutge, de viudes i menors
espoliats, de gent tirada a la misria, de trampes i despotismes,
d'hipocresies i prevaricacions audacioses!

L'atzar, ms sovint del que hauria desitjat en Gorgals, els posava
a curta distncia. En Bta, en atalaiar el jutge, s'enfutismava com
una salvatgina acorralada. En pblic en Bta es limitava a
vocalitzar amb sordina la seva can horripilant. El jutge, per,
l'entenia sols en veure el moviment dels llavis i la contracci
dels punys. Si es topaven a camp ras, en Bta comenava a
escridassar-li coses per l'estil: -Ah, mala negada de murriot!
Espera't, que t'arreglar els comptes! On vas a rampinyar? Qu
has fet de la teva filla? En quin hospici has ficat el teu nt? O
potser l'hagis donat a les truges! I, els diners de la teva cunyada
amb quina maturranga te'ls has polits?

Arribava fins al morro de l'egua encirat, furient, espants. -Et
dic lladre!... sents? et dic lladre! lladre!!... Apa, fica'm a la
pres! No ho feres amb el pobre fadr extern de can Barrot? Botx!

En Bta era vell i magrist, mes ple d'agilitat agressiva. Brandava
els punys, i feia molinets amb els seus braos llargs i durs,
brunzents com unes batolles. I les paraules eixien de la seva boca,
desdentegada i verinosa, amb un tumultus espetegar de roba molla.
El jutge es limitava a dir-li: -Feu el vostre cam; feu el vostre
cam...- Per l'egua, espaordida pel gesticular d'aquell energumen,
sentia com els talons d'en Gorgals li tustaven les illades i com
tot ell tremolava.


L'ASSASSINAT.

L'egua va pollinar, assistida pel manescal ms ents de la comarca.
Les angoixes de la maternitat i la gelosia del pollinet varen
esborrar-li el record desagradable d'en Bta, a qui ella,
admiradora incondicional del seu amo, hauria tapat la boca amb un
rag de guitzes.

En una casa com la d'en Gorgals, un fet d'aquesta mena t prou lloc
per a ser celebrat. Per aix na Gracieta ho escrigu a na Cisa,
dipositada judicialment a instncies d'un fams procurador
representant de l'hereu Pous, un molineret que no molia gaire.

L'estrella del jutge comenava a eclipsar-se. En el poble no
s'enraonava d'altra cosa que del contratemps de l'infallible
Gorgals. Com tres i dos fan cinc, hagu d'amollar la noia. Era el
primer cop que un home de lleis vilat li posava les peres a
quarto. Havia trobat, a la fi, sabates de son peu, i aix feia
posar greix als seus enemics. En Bta estava radiant. I ara, que
procurs per l'altra!

Na Gracieta tamb tenia el seu tripijoc amb un galant foraster, ben
plantat i fatxends, inacceptable per, ateses les exorbitants
pretensions d'aquell pare repatani.

Oh! les tres filles del jutge, isolades en aquella masia, sense
esbarjo ni tracte de cap mena, regimentadas a la vella usana,
s'enamoraven d'un papall.

El tedi de veure com el gall empaitava les gallines i el boc les
cabres; com s'emmenaven la vaca a bou i la truja a marr, i com el
pastor tirava escarrotxes de sndria a la pastora; neguitejava llur
jovenesa, fent-los desitjar la dola inquietud d'un encontre
casual, d'una breu conversa clandestina, amb un galant mudat, de
gorra de seda i corbata virolada.

Cada tarda, del melonar a l'horta, de l'horta a la font, davallaven
al rieral somogudes per un delit aventurer. All s'enjogassaven
elles amb elles, esdevenint escarafalloses en atalaiar alg molt
ms si es tractava de jovencells. Els del poble i de la vila, aix
que conegueren l'engranall, anaven a fer-los pampallugues jorn per
altre. Sobtar-les enfilades en el cirerer, o abastant mores en les
bardisses, esgarriades entre vidielles i ridortes, en mig de les
exuberncies de la verneda afrodisaca, plena d'olors i de
cantries, no podia ser ms engrescador. En ocasions les perseguien
un poc brbarament; altres vegades amb certa mnita, atemperant les
impulsions faunesques a la possibilitat d'aconseguir alhora llur
dot i llur formosura.

Per a major encs, el pare d'aquelles nimfes tenia fama de
terrible: un veritable drac mitolgic, que mai era a casa.

En Bta, moralista i psicleg a la seva manera, havia augurat una
mala fi a les noies d'en Gorgals.

Aix, ms que res, li fu perdre l'horta; i no li fu perdre el cap
perqu el jutge era coqu i no disposava de ms arma que la llei, i
la llei no concedia pas facilitats per a dur a la forca els que
llengegen. Prou se'n planyia en Gorgals!

Per, a les primeres eleccions de diputats, el jutge es basquej a
fi que empresonessin en Bta.

En Bta era un d'aquests homes puritans que, en ficar-los a la
pres, ja mai ms sn altres. Es cregu deshonrat per tota la vida,
i no gosava presentar-se amb el cap alt davant la gent. Quasi
d'amagatotis anava a beure el seu gotet de vi, que no l'eixorivia
poc ni molt. I l'haureu vist romandre en un rec de la taverna,
mut, capficat i llbrec, com un mussol que tem la claredat del dia.

En aquestes arrib la Mare de Du d'Agost. Era la festa petita de
la vila, i a la tarda es sardanejava de valent.

En el caf de la plaa, el jutge feia la manilla. Anava de company
amb el secretari, contra el fiscal i el metge.

Dues cases ms avall hi havia l'acreditada taverna d'en Roig.
Estava plena de gom a gom de bosquerols i menestrals. En Bta hi
era assegut en un sac de llobins, decaigut i pensvol. Els anants i
vinents li pasaven a frec de cames, llanant crits eixordadors,
roigs i suats, amb la barretina al clatell, el tup enrinxolat
sobre les celles, i el caliquenyo als llavis. Alguns li pegaven
esquenades tot passant, tocant-li el botet a fi que cants. -I ds,
Bta, quan farem la tossa a en Gorgals?

En Bta els dirigia una mirada breu i punyent. Desprs, amb la m,
insinuava un gest solemnial, que volia significar: -Tingueu calma:
deixeu-me fer, que no les portar pas totes a mol!

A fora, entre la bavor de la tarda quieta, sense una alenada de
ventijol, els dansaires, emborniats de pols, puntejaven al so de
les tenores encarades al cel el mateix que una bateria de trabucs.

L'egua del jutge de pau, a l'estable d'en Pujat (un trapella ntim
d'en Gorgals alcalde i caporal de sometents), sola amb les gallines
i borinots, experimentava aix com una mena d'enyorana greu i
fatdica per son poll.

La llum minvava, i, a travs del finestr enteranyinat, era
obirador el cimal d'un canyer atapet de pardals que es disputaven
el jc sorollosament.

La porta de la cort fou oberta d'una empenta, i el jutge entr. La
moixaina de consuetud, el copet a les anques, una fregatella als
garrons amb un grapat de ja, una estirada a la cingla; i ja, amb
la serreta al morro, de pas en pas, l'egua travess la vila
estalonant l'amo.

En ser a la plaa, el jutge feia sonar la seva veu de botzina per
no atropellar els balladors ni els escamots de vailets que els
entrebancaven.

En front de la taverna d'en Roig un pags va atansar-se al jutge.

-Gorgals, o Gorgals! voleu escoltar dues paraules?

El jutge, posant la m al morro de l'egua, va aturar-se en sec. El
pags desitjava parlar-li d'un negoci urgent.

En Gorgals comprengu que no era al mig de la plaa on calia
enraonar de certes coses. Recul unes passes i, fermant l'egua a
l'anella de la porta del caf, se n'entr cap dins seguit de
l'altre.

L'egua es frisava en aquella espera. La ferum de carnassa de molt
sofregida que expandia la taverna d'en Roig la molestava. Les
mosques turmentoses com mai, li clavaven el fibl; i ella,
pernejant, havia temena de malmenar alguna criatura. Darrera seu
una collada de nois i noies armaven gran brogit tabolejant i
pegant-se esquenades.

En aix, en mig les naixents cabries d'egua despacientada, o
esclatar un mot ardent i terrible, que devia ser una blasfmia,
acompanyat d'un d'equests gemecs de destraler inseparables de tot
esfor desesperat. A l'acte experiment una punyida freda i
dolorosa, vivament dolorosa, sota mateix del ventre. Fou tan
irressistible all, que, a desgrat de tractar-se d'una bstia
soferta i manyaga, peg un bitzec de guitzes que de poc estavella
els ms propers.

Aviat es vei rodejada de curiosos que la miraven espalmats, les
cares llargarudes i trgiques. Percebia el sorollar d'un lquid que
es vessava a raig, talment, com si alg, molt a prop d'ella,
decants l'aigua d'un cntir pel broc gros.

Una bravada de femta li pujava a la boca, una gran angoixa
l'envaa, obligant-la a panteixar, i un tel li tapava la visi.
Flect les cames (primerament les del darrera; desprs les del
davant), i rest amb els narius dintre la pols. Cada esbufec
n'aixecava un nvol, i cerc forces per enlairar el morro i
respirar. Mes era endebades: sentia un pes colossal al cim de la
testa; un vertigen tenebrs la feia giravoltar, aplanada al sl. Li
semblava, tamb, que la terra de la plaa se li fiqus gorja
endins, absorbida per aquell bleixar d'agonia, emmotllant-se-li als
pulmons, emplenant-li les entranyes d'un fangueig asfixiant,
nauseabund, mortal.

Trasllu, encara, entre el brunzir de les orelles la veu de corn de
son amo que s'apropava adalerat; per en aquell instant rest
estenallada per a sempre ms.

En Gorgals arribava convuls, verd, lamentable. Escridass:

-Qui ha sigut? Qui ho ha vist?... Atureu-lo! Socors a la
justcia!...- I, exaltat, fregava la vara de jutge pels nassos dels
badocs.

Ning havia vist el criminal: el que veien era una ganivetada
furiosa en la panxa de l'egua, un cop segur donat amb sanya i amb
una eina descomunal i ben esmolada. El trau era escruixidor: partia
la cingla dos travessos de dit, i gitava sang presa.

A l'entorn del jutge s'hi havien aplegat els seus partidaris, els
seus subalterns i la parella de civils. Tots junts escrutaven la
multitud amb ulls inquiets. Una gran majoria de bosquerols, tota
la democrcia de la vila i algun terrass espoliat, somreien i
arronaven les espatlles, per curant de no ser vistos.

La taverna d'En Roig era un desert: tots els parroquians havien
eixit a veure la tragdia.

Solament en Bta romania impertrrit, assegut en el sac de llobins,
i pesava figues.




LA MASOVERA SE'N VA AL MERCAT.


El sol era ben alt quan la Francisca emprenia el cam de la vila.
Abans ha hagut de donar les sopes al menut, l'esmorzar al Zidro, la
perolada als garrins, un braat de meuca a les vaques i una untura
d'oli de llangardaix al costellam del sogre, qui s'imaginava tenir
una pulmonia. A ms s's clenxinada. Asseguda en una cadira
mitjana, amb un tros d'espill que no espilla afermat a un esvoranc
de la paret, un platic de llauna curull d'aigua a terra, i un pam
de cord negre i unes quantes agulles de ganxo a la falda, ha
comenat a passar-se l'escarpidor per la cabellera. Ha enllestit de
seguida. A fora d'aigua i estrebades s's fet un monyo com el
puny, i la seva testa xopa ha pres un aire eixerit de mostela.

Ara li manca agafar un parell de pollastres. Surt al pas de la
porta bo i netejant l'escarpidor. Del cabell arrabassat en fa una
troca que una alenada de migjorn li pren dels dits, enduent-se-la
cap a l'era. El gat l'obira, s'agemoleix i l'aborda joganer, com si
l'embull fos un ratol.

L'aviram s a pasturar les cols del quintanot que enfronta la
masia. La Francisca treu d'un sac una embostada d'ordi i comena a
apellar l'aviram. Li ha fallat la primera envestida, i tot l'estol
escapa catasquejant i batent les ales. Comena aleshores una
persecuci furient. Un dels pollastres, acorralat contra el
llenyer, ha caigut de bell antuvi a mans de la Francisca; l'altre
gamba feixes avall com un mal esperit. Un cadellot que dormitava en
el paller, entusiasmat d'aquella peripcia, empaita el fugitiu; mes
la seva mestressa, desagrada, li arruella un boscall. Per fi, el
pollastre, sense bleix, amb el bec esbalellat d'acalorament,
s'ajoca en una rasa, entre el fullam d'una carabassera. La
Francisca els porta, un a cada m, dient-los improperis; i ja dins
de la masia, els encreua de potes, agarrotant-los amb la trinxa
d'uns faldillots esparracats, una pura filagarsa que arrabassa amb
les dents. Es muda el gip, es posa unes mitges blaves, i es cala
unes espardenyes, les gracioses espardenyes de vetes negres, que
ella encreua i nua en la fermesa de son turmell d'herona rural.

Oh! la masovera s ben formada! Ha deixat entreveure, per l'escot
de la seva camisa gruixuda de lli, un poc de morbidesa
aristocrtica d'una impensada blancor, i el que emplena la mitja de
cot s pla b d'una opulncia formidable.

* * *

La Francisca emprn pel cam dreturer. Gamba gentilment amb les
faldilles arrebossades a la cintura, sostingudes darrera els malucs
amb una agulla de cap, el cistell dels pollastres en el plec del
bra esquerre, i un cabs, amb dues dotzenes d'ous, pendiculant de
l'altre. El vent de la marxa li encasta els enagos, ratllats de
blanc i de vermell, a les cames musculades. Davalla un tros d'obac
i bta pels xaragalls com una daina. Desprs travessa un gatosar
eixarret. El sol l'amara. Ella el mira amb inquietud cloent les
parpelles i enganyotejant les fesomies. Va perfilada de llum, la
masovera; i s, aquella llum, una aurola en la testa, on el
capell, eixugant-se, esdev rinxolat; s en la lleu pelussera de la
galta, un endaurament; s, en les virolaines del mocador del coll,
un llampegueix ferstec; s, en les crestes dels gallarrots, un
espurnejar de porpra i uns besllums tornassolats en els plomatges.
Voreja uns camps on les patateres, abrusades, comencen a
mustigar-se, i els blats de moro a plegar les mans. Sota una
figuera esponerosa hi ha un barrac de ginesteres, entre les
clarianes del qual s'endevina una forma humana. La masovera acota
el cap i es mossega els llavis per no esclafir la rialla. Sap pla
b de qu riu, la masovera. All aguaita els oriols el fill de
l'amo, un hereu que es ref de la vida crapulosa de ciutat, que
sojorna en la masoveria gran i qui coneix una mica massa. El
recorda assegut en l'herbei de la riera, barbotegant-li grolleries,
mentre ella, espitregada, nua de brassos i de cames, agenollada en
el rentador, flectida de cintura, esbandia la robeta del menut.

Dins les ginesteres ha sonat una mena de rumflet d'enzelament, i el
jove, mostrant el bust, ha fet acci d'escometre-la. Ella ha
aconseguit dissimular, i, un cop d'esquena a l'aguait, ha rigut de
bona gana. -Tira peixet! bona la faria, la cacera, el poca pena!-
L'idea de restar en aquella ombra en companyia del senyoret
emmelador, en lloc d'anarse'n a passar cam amb aquella calda, no
ha pas deixat de fer-li grcia. Per un breu instant ha estat
temptada (horrible cosa!) de fer son mercat sota la figuera,
adinerar all mateix aquelles dues dotzenes d'ous i aquell parell
de pollastres, i no passar ms endavant. La imatge del Zidro
regalimant de suor al bell cim de la serra, arrabassant artigues a
cops de magall, l'ha emplenada de remordiments i li ha trencat els
alegrois.

Ms en l'aire ha creuat una vinya, ha muntat per uns sacosteigs i
ha fet via per un planell alters. Pel corriol, onejant entre un
negre estepar ensementat de pinetells, no hi transitava nima
viventa. Era ella la ms tardana. Aix li havia fet oblidar el
caaire d'oriols, i es don a pensar en els diners que tornaria a
casa, deduint-ne el valor de les compres: una quarta d'oli, una
penca de bacall per als batedors, una llonza de molt per al sogre
empiocat i una rosquilla per a l'infant.

El que pujaria ms diners seria l'oli. Pensant en l'oli fa un
ensurt i resta aturada en el viarany. Malet-siga la seva memria!
Havia oblidat el setrill! I b, i alguna bona nima li faria
fermana d'una ampolla!

El sol cau aplomat i munta del bosc una vibraci de fornal. La
Francisca agafa un brot de romeguera tendra i se'l posa a la boca.
Per fer aix ha hagut de deixar el cabs dels ous a terra, arran de
bosc, i ja (valgan's Du!; no vindr pas d'un minut!) tant se valia
que es descarregus dels pollastres.

a com ll, els braos se li havien enrampat i duia una espardenya
desfermada. S's encabida a l'ombra d'un suro, i all es rev,
mentre deslliga el mocador del coll i se'l posa al cap molt fluix i
ben endavant dels ulls, a la fais d'una tenda de carro. Un delits
oratge de mar la refresca; el suor se li enfredoreix a la nuca i a
la pitrera. Els pollastres estiren el coll per heure les formigues
del terrer. Cal tornar-h: resta una curta estricada per a arribar
a les envistes de la vila. Abans, la masovera ha pegat una ullada a
l'entorn, i, segura que no s'atansa ning, s'aclofa dins les mates
abombant els enagos. En les branques del suro una cigala canta, i,
en la brosta, un pregadu de rostolls se li s encarat,
contemplant-la immbil, amb una devoci absurda, avergonyidora:
talment l'hereu de l'amo.

* * *

La marinada ratxeja encoratjadora per aquell cimal. S'obiren
pobles, rierals, selves i conreus, i el cor s'eixampla. En els ulls
fulgurants dels pollastres hi ha l'xtasi dels viatgers d'un
_sleeping-car_, i el paisatge roda lentament a l'entorn de la
pagesa, que s'els emmena vers un nou mn, atzars.

De sobte han davallat una cinglera de gresa lliscosa. Al fons s'ou
el remoreig de l'aigua i el repipiejar dels merlots, que
esvoleteguen en els llentiscles. La masovera traspassa gentilment
un taul de vern llanat sobre un aiguamoll. Innombrables granotes
salten de l'herbei a les aigerulles amb un violent xipollejar de
pedregada, mentre la fusta branda fent esquitxar el llot en un
flexible vaiv de trampol. S's acabat el penar. Les parets
blanques de la vila i els teulats de majlica lluen a travs de les
clarianes del rieral fronds. Traspua la joia viva i fressosa del
mercat en la reverberaci de la llum i en la polsina del cam ral,
d'on arriba el sotraqueig de tartanes, carros i carretes. Abans
d'arribar als horts, la Francisca, ha desarrebossat ses faldilles,
desenvilordat les espardenyes i sacsejat els enagos. Passa molt
digna i molt tivada davant dels pollaires, que criden endebades.
Saluda el ferrer, qui trempa una rella en el llindar de la
ferreria, i es fica a cal notari. Dintre el cancell, aix que ha
engrapat el picador, es repensa, titubeja: s molt regatera, la
senyora. Segueix carrer avall.

Fora pagesos retornen del firal: qui duent un cabrit a bra, com
una criatura de bolquers; qui estirant la ferma d'un vedell, que
s'emperna en la pols i branda la testa, desesperat de la seva
orfanesa; qui tocant un escamot de xais entontits, divagadors i
magres; qui fent dringar les glans als nassos d'una truja; qui
empaitant un nodrs esquerp, estpid, que fuig per fugir, sense
saber a on, i es fica pels portals i escaletes, i s'esmuny per sota
les rodes, fins que es topa amb qualsevulla benefactor que
l'engrapa ferm per una orella, i el subjecta, mentre ell en
protesta amb una estridncia de grinyols agudssims, que us
esquerden les orelles.

Passen tamb vaques tristes, gambant de mala gana, mugint l'enyor
de llurs vedells; homes atuts sota un sac de tres quartans; dones
carregades de cistells buits; mulats que tiren guitzes; sagals amb
unes morralles escadusseres a les mans; vells amb una fanga,
llossada de bell nou, al muscle; bosquerols amb els sarrons
provets a l'esquena; vailets pinturers que apallissen el bestiar,
i donzelles que riuen menjant pa blanc.

La masovera va fruint d'aquesta animaci i bullici amb la cara de
pasqes. S's introduda en una portalada senyorial. Ha emps una
mampara que ostenta una placa del Sagrat Cor i un lletreret
d'esmalt, i s's trobada en un rebedor penombrs on mandrejava un
perdiguer. El propi doctor Massa, home infallible sempre que
pronostica una defunci, ha fet la compra, li ha dit _guapa_ i li
ha posat tretze pessetes cabals en el palmell de la m. Desprs la
Francisca ha vagat la estoneta pels carrers de la vila, optimista i
encantada. Ha vist un _papadineru_ que venia un te contra
l'estrenyiment i l'espatlladura; un soldat de _quota_ amb el
casquet de gairell i les polaines molt cenyides; la dida del
diputat i una senyoreta de la colnia. Del vestit de les dues n'ha
passat inventari per descriure'l al Zidro i riure'n junts.

A la plaa gaireb no hi restaven pagesos. Molta palla per terra i
els bancs en desordre. Una vella escardalenca romania amb una oca a
la falda, un hortol es recolzava en una rima de planter de cols
tardanes; una matrona grassa, enorme, peixava uns aneguets amb
fulles d'ensiam; i sota una vela, escampats arreu, uns quants
revenedors de fruita i d'esquivamosques de paper esperaven els qui
no venien.

Eren dotze hores quan la masovera s'ha deixat caure a l'hostal a
menjar un platet d'escudella. El menjador de l'hostal bullia de
parroquians. Les marxandes d'aviram deien coses escandaloses a
bells crits, i els negociants de bestiar les pessigaven per sota la
taula. Els camperols intentaven ficar-se en la bullanga amb molt
poc xit, i demanaven borreguets i ametlles torrades amb
vociferacions autoritries. El vi tacava les estovalles,
ensementades de desferres, de sucs i de cendra de les cigarretes i
les pipes.

La Francisca s's encabida a la cuina, i en un dient de parenostre,
asseguda en un escambell, s'ha menjat la seva racci d'escudella,
xarrupant el brou. Ha posat quinze cntims a la butxaca de
l'hostalera, qui ni lleure ha tingut de pendre'ls; ha begut una
tirada de vi, oferiment d'un carboner amic del Zidro, i ha partit.

* * *

De retorn, els viaranys eren animats per corrues de bosquerols. La
masovera ha caminat una mitja hora acomboiada amb la cosina del
Zidro, casada a Castanyet, i dues altres dones. Tot fent cam, han
parlat del mal de melsa de les ovelles, del xarampi de les
criatures, de la puja del petroli, del plaga del moliner que
intentava emmelar una pubilla, i del serm del vicari.

Desprs, la Francisca ha marxat sola. Sentia, per, la garola dels
qui li anaven endavant i dels qui li anaven al darrera. Una gran
boirada tapava el sol, i una bavor humida feia ms penosa
l'ascensi de la cinglera. La Francisca ha sentit defalliment:
l'escudella de l'hostal devia ser aigua beneita. Preveient una cosa
tal, ella havia encabit en el cabs dels ous un crost de pa negre;
mes el mitjorn i la soleiada l'havien ressecat el mateix que una
pedra tosca, i no es deixava pas esbocinar. Perdent una mica de
cam, la masovera ha fet cap a la font de can Montrs. Era aquell
un tocom plasent cobert de castanyers, rodejat de falgueres, on
llauraven els llimacs, dansaven els espiadimonis i brunzien les
moscardes. Una impressi desagradable de solitud l'ha corpresa en
aquell paratge.

En l'aigua de l'escorrall, en el bassiot sota el rajol del tarut
de canya, el pa de la Francisca es remullava a pleret a pleret,
quan, sobtadament, s's presentat en Merla. En Merla era una mena
de filisteu, d'ofici serrador, tarambana i enamorads. De bella
arribada, assedegat com un ca, s's abocat al viot, babejant el
crost de la masovera. Ella, en adonar-se'n, l'empeny indignada,
per costa tant de moure aquell tros de bstia com de moure la roca
de Montcorb. Amb el pa a les mans i engolint-se'l entre queixalades
i xarrups, la Francisca ha reprs el cam. En Merla l'ha seguida.
En Merla, en el pujants, flectint la cintura, quasi de quatre
grapes, procurava llucar com ms millor d'aquell garrot de cames,
cadenciosament gils, botides per l'esfor del peu arrapat a la
gresa dels viaranys, dins l'afrodisac campaneig dels enagos.
Mostrava les dents fortes i blanqussimes, aixecant el llavi
superior a la fais d'un ase enzelat absorvint l'efluvi d'una egua.
Intentava conversar, dir platxries, per justificar el seu riure
obsc; mes la pagesa sols parava ment a apressar-se. La imaginaci
li volava enll, cap al seu menut, deixat en l'orfanesa de la
marona tantes hores.

El sol descendia entre parracs de boires, feixuc i roig, amarant el
bosc d'una llum infernal. No es movia una fulla, no piulava un
ocell, no sonava una veu en l'estepar. Les mates exhalaven una
fetor agrosa, i l'ambient oprimia els pulmons com el d'una alcova
inoratjada.

-Xica! o Xica!... Jo em moro!

Qu redimoni devia tenir, aquell animals! rumiava la Francisca.
Per la veu refermava al seu darrera rogallosa, insistent, amb un
ofec d'agonia:

-Xica! o Xica!... Jo m'abruso!

I, a penes ha fet intenci de girar-se, s'ha sentit profanada per
una manassa folla, brutal, cobejosa.

La Francisca, amb tota l'embranzida del seu bras, ha aixecat el
cistell dels pollastres: ben alt i ben empunyegat, l'ha rebotit
contra la cara del serrador, restant enclavada al mig del cami
amb un panteix agressiu de lleona. Els caires vius de les canyes
han esvorancat el pmul del filisteu. Transpua una sang negrosa,
espessa, bovina i roent, que goteja en la sorra del viarany i forma
uns grumolls com unes maduixes.

L'aventura ha finit. En Merla rauta en les arrels d'un suro, en la
cavorca d'un banyarricard, i es cobreix la nafra de serradures
enteranyinades. Encara riu.

* * *

La masovera arriba a la masia ben amarada i lassa. Porta el mocador
del cap desfermat, amb els becs penjant i la cabellera esbullada,
el giponet descls i una mitja al garr. Es fica amatent dins,
pressentint no sap qu, i troba el Zidro ombrvol.

-Rera, quina estada!

Ella pregunta pel _naparr_. El _naparr_ ha caigut a la bassa
pescant capgrossos. s al bressol, pllid com un lliri, inert i
spit. L'avi asmtic el bressa sorrut i cellajunt. La masovera
tracta de deixondir el seu fillet. L'acarona, el cobreix de
besades, mostrant-li la rosquilla, que ella duia del mercat amb
tanta illusi, imaginant-se que la rebria amb alegrois i
ballmanetes. El nen esguarda la llaminadura un instant, de
rellisquentes; la pren sense delit i la ret amb indiferncia.

S'ofega la masovera. Surt a fora. Dalt d'un penyalar ingent es
perfila, contra claror, la miraculosa ermita, ajut i consol de tota
aquella rodalia. Dubta: pensa que ha pecat d'intenci i ha fet
pecar de paraula i obra. Recorda el fantasial adlter amb el
caaire d'oriols, la discreta i poruga deshonestitat del doctor, la
bestiota agressiva d'En Merla...

I si aquella mala encontrada del petit fos un cstig!... Ajunta les
mans i clava pietosament els ulls en el santuari del penyalar.

-Reina Santa d'Argimont! volgueu ser clement! goriu-me el fillet!
Jo us faig ofrena d'un ciri de nou pessetes i tres sous!

Eren els guanys de la diada: just la resta del mercat.




EL CERD.


Tot estava a punt: la canana, plena de municions; el sarr provet;
les sabates de campanya greixades; l'escopeta, desenfundada; i les
polaines, terra enll, esperant les meves incansables
pantorrilles.

Mancava una hora i mitja per a partir el tren: un segle i mig
d'impacincia. El dia era brfol, tristssim: un d'aquests dies
d'hivern en que vos sembla que el sol s'hagi encallat darrera les
muntanyes, i que faci anys que no l'heu vist, i que trigareu anys a
tornar-lo a veure.

En aix trucaren a la porta. Arrib un missatger amb la nova que
calia suspendre la cacera projectada: all dalt hi nevava des de
la nit abans.

El missatger duia un gran paraigua encara moll de la neu fosa, i en
la revinguda sola dels esclops diverses capes de terra: terra roja
del camp, argila groga dels sacosteis, llecor grisa de les
fondalades, i arena encastada dels rierals. Dems, analitzant
detingudament la rebava d'aquell pa de fang enganxads, hi haureu
trobat brins de pinassa, fulles de roure i alguna grana de ginebr.

Podia seguir, per aquelles mostres, tots els passos del bosquerol
des que va eixir de casa seva fins a encabir-se en l'hrrid vag de
tercera: endevinava els paratges per on havia trascamat, els veia i
els anomenava interiorment, i feien bullir la meva sang de caador
de vint anys, prometent-me gaudis i sorpreses a dojo. La neu! la
neu illusria! la neu prdiga en ocells transhumants! neu verge,
on tots els rastres sn seguidors! la pintoresca, que tot ho
perfila d'ensomni, i fa amar el foc de la llar i la intimitat de
les cabanes, i aviva el delit i desperta la gana!

Anem, anem a fruir d'aventures i contalles all dalt, on neva des
de la nit abans.

En deu minuts vaig estar equipat, i els ulls devien brillar-me com
carboncles. La cara del missatger en veure el meu engrescament
esdevingu elegaca.

Era el masover de la casa petita, i es neguitejava per estatjar-me
amb dignitat. La masoveria gran, on nosaltres tenem unes
habitacions reservades, estava llavors sense masover. Hi havia
mitja hora de cam de l'una a l'altre, i, per consegent, no era
pas possible, arribant de fosc i a impensada, enviar-hi ning per
disposar la cambra. Ens encabirem com podrem: bona voluntat i
bona cara hi hagi.

Oh, quin viatge, aquell! Vaig saturar-me de la infinita melangia de
la naturalesa arraulida i spita, abrigada pel gebre. Els boscos i
els alzinars semblaven ms llbrecs; els verns i els saules, ms
fantstics i desolats en mig de les planries blanques; i les
velles rouredes, esfumant-se en els horitzons color de cendra, amb
grans tofes de neu en els forcats de les branques i en els bonys de
les soques enormes, adquirien un esferedor encs de decoraci
trgica. I els aiguamolls eren com nafres en el pelatge d'un s
polar; els bassiots i les llacunes reflectien la trista celstia
sobre un to blavs, de lquid verins, embruixat i esps, on es
dissolien els grumolls margeners i l'escata que descendia dels
nvols. I dels grans pinars n'arribava una geliua aroma de molsa i
rena, i, sota l'obagor de les capades, mustines i atudes per la
pesantor de la neu, els matolls de les brugueres verdejaven amb
pregoneses d'esmaragda.

Trescrem per caminets esborrats; esflorrem dreceres relliscoses;
segurem arran d'embardissaments on la fullaraca i els herbeis
interiors respiraven encara l'escalf acumulat en les jornades de
sol; creurem suredes obsessionants; pujrem turonets escombrats
per un ventijol subtil; barranquejrem entre la indecisi de la
llum morent, i, negra nit, arribrem a la masoveria xica. Era poca
cosa ms que una cabana situada en un collet, a revs d'un tur
pedregs i eixorc.

Us dono paraula que estava tip d'oir cruixir la neu sota les meves
soles de dos dits de gruix; per, aix mateix, us he d'afirmar que
les visions recollides durant el cam encisaran la meva vida mentre
servi memria i enteniment.

* * *

Dins la casota, en l'esc de la llar, vaig fer coneixena amb el
Cerd. Havia ot parlar ben sovint del tal Cerd. Feia molts anys
que a tongades, carbonejava els suros vells del nostre bosc, i
havia esdevingut amic del pare.

En aquell temps, els carboners, quasi tots eren cerdans, homes
corpulents i ferstecs, amb grans mostatxos, molt cantadors i d'una
frugalitat que atordia. Per tota vitualla solien dur un sac de
faves seques i un gros quarter de cansalada rncia, que els durava
tot l'hivern. Aix que la grana se'ls afetgegava al pador,
baixaven a la riera o al crrec ms proper, s'amorraven al corrent,
i xarrupaven l'aigua de les neus.

El que estalviaven en vi ho gastaven en tabac: una escafarlata
pestilent que anava embolicada amb paper d'estrassa. Mai de Du es
treien la pipa dels llavis. I aquelles pipes descomunals, de broc
corbat i tapador de llaut emboiraven el bosc tant o ms que les
mateixes carboneres amb llur fumerola eterna.

El nostre Cerd, per, no tenia res de brbar. Era un home educat,
mig burgs, que, ultra coure el carb, hi trafiquejava. De bell
antuvi se'n dugu tota la meva simpatia. A l'ombra d'unes celles
dures i esbullades, hi trobveu la dolcesa d'unes nines color
castany jaspiades de verd, pregones i tristes. I encara tenia les
pestanyes llargues d'infant somniador. Duia un gros bigoti, ros
dels extrems, sota la clenxa del qual apareixia una resqucia del
llavi inferior i el clotet del ment ben pronunciat i palpitant,
com solen  tenir-lo els homes sensibles i bondadosos.

Parlava en un to de veu sonor i las, coralment.

Aquell hivern s'era redossat a la masoveria abandonada; i aix vaig
saber-ho amb alegria, desprs de sopar, quan el brau Patllari, el
meu hoste a la fora, es disposava a cedir-me el seu llit de
matrimoni en un rampell de generositat que l'hauria condut a la
pallissa, i a la seua dona en el marfeg de la mainada.

El Cerd digu que no hi havia cap necessitat d'estar estrets
podent estar ben amples. S'ofer com un home traut en paraments
domstics, i em fu sabedor que m'havia portat a coll moltes
vegades. La protecci que em dispensava el carboner, i el somriure
un poc amarg que em dirigia de tant en tant desprs de cada
gentilesa familiar, m'atreien irresistiblement. Comenava a
estimarlo i a sentir-me estimat.

Ben abrigats amb els tapaboques, davallrem vers la casa
abandonada. Ell brandava son fanal de carboner, assenyant-me els
mals passos, advertint-me els cdols, sondant amb el gaiato la
gruixa de la neu. Feia una tempura dola; i els xaragalls del bosc
sorollaven la nit estimbant l'aigua del desgla.

En una giragonsa del cam atalairem de sobte la masoveria ran un
marge de romagueres i lladoners. Presentava el seu flanc de pedra
bruna, adusta i misteriosa. Les portes i finestres barrades i els
maons ensutjats de la xemeneia alzinant-se en la incertesa del cel
ploms, sense fumera ni guspireig, feien pressentir la buidor, el
desmantellament i les tenebres del dintre.

Aquestes traspuaven pels carrats finestrons de les corts i per la
gran boca de la pallissa, d'on eixia un cabir aguantant una forma
imprecisa que a mi va semblar-me un ocells noctmbul.

El Cerd, indiferent a tota suggesti, familiaritzat amb les ombres
i amb els averanys, va empnyer la porta forana, noms ajustada.
S'o el gemec agut de les frontisses rovellades, i, amb
l'embranzida, l'anella del picador rebot contra la fusta amb un
timbalejar metllic i somort. Alhora, damunt dels nostres caps, es
desplegaren unes alasses silencioses i feixuges, i una au espectral
va enlairar-se un moment, planant ms enll. I la silueta del
cabir va seguir l'altra, i ambdues partiren, volant amb sordina,
com dos parracs de sotana conduits per l'oratge.

Eren ducs de la rodalia que venien a percaar les rates. Aix va
afirmar-ho el Cerd mentre apuntalava interiorment la porta,
afegint que en treia un cert consol, d'aquella companyia.

* * *

Encengurem un gran foc en la cuina immensa. Darrera meu, per,
sentia el trepeig dels escarabats removent les fulles seques
despeses de la llenya, i tambe (val a dir-ho) l'amenaa
esborronadora de les corts desertes, dels cellers enteranyinats,
dels dalts i baixos en quietud, atapets de foscor i d'incertesa,
prou espaiosos per a encabir-s'hi reguitzells de follets, de
monstres incorporis i de bsties apocalptiques. El record de
la porta ajustada em produa una inquietud absurda.

Certament la precauci de barrar-la era cosa del tot intil en
aquell casal, on per tot arreu hi havia obertures, forats i
lluernes en franqucia. Mes... bon Du! un hom sempre ha cregut
que les nimes, els mals averanys, els facinerosos i les
salvatgines agressives no poden entrar si no s per la porta
d'honor! I b: hi havia passat alg, abans que nosaltres?

Al costat d'aquesta aprehensi insana, jo experimentava la positiva
grcia del que acaba de trobar un cor lleial, un germ de ms anys,
serenitat i experincia, entre la solitud d'un enderroc. El Cerd
havia agafat les meves sabates i les greixava a conscincia, no
planyent-hi la cansalada del seu patifell.

Els meus mitjons de llana fumejaven la mullena arreplegada en
tantes hores de caminar per la neu. Ell m'aconsell que me'ls
llevs, car el foc endinsava la humitat fins al moll dels ossos.
Intent escalfar-me un ansadic de vi; i, en dir-li que no
m'agradava el vi calent, es neguitej per no poder-me oferir altra
beguda.

Era una actitud afectuosa, previsora, paternal, la que esmerava
aquell home amb mi.

En ocasions jo sorprenia els seus ulls lubrificats d'entendriment,
rectes com un dard, cercant-me l'nima.

Va eixir de la cuina un instant, mentre jo, perplex, restava en el
banc esc torrant-me els peus, rumiant les peripcies de la jornada
i la ttrica vida del Cerd en aquella gran casa solitria.
Respecte a la seva conducta, jo me'n sentia ben agrat, per alhora
la considerava rara, desavinent, ultranatural.

Ben aviat hagu una nova mostra del seu zel.

El Cerd retornat a la cuina, sempre amb el seu mig riure amarg, em
digu les sagramentals paraules:

-Quan se'n vulgui anar a descansar...

Sobtadament se m'acud que les nostres habitacions estaven barrades
i que ens havem oblidat de demanar la clau al masover petit, que
n'era el depositari.

La mena d'indiferncia del carboner desprs del meu ensurt, va
desconcertar-me un poc. Ell pla s'havia basquejat a recollir-la.
Res li passava per alt del que pogus contribuir al meu benestar.

Amb una evident satisfacci va introduir-me a la meva cambra. El
llit estava fet, els rajols escombrats, les cadires en ordre; sota
el rentamans hi havia un canti ple d'aigua, en el portabugia un
tros de ciri benet, a l'espona una panna de suro; i dhuc el meu
gos, el brau _Al_, hi tenia una saca per a jeure.

No vaig trobar paraules per a remerciar tanta cura i diligncia.

-Santa nit!

-Santa nit!

* * *

Dins les flassades, emborrassat cap i tot, les meves orelles
percebien el solemnial reps de l'afrau nevada. El silenci, un
silenci que participava de molts silencis (silenci de palau
encantat, de ruines dins el bosc, de nit freda, d'espai, de
boirines, de mort i d'enigma), brunzia en el meu cervell,
mantenint-me desvetllat.

Bona estona vaig romandre amb l'atenci fixa, aguditzant els meus
sentits, per veure de trobar una remor, un so lleu, quelcom, en fi,
que em soporitzs amb la seva monotonia. Per ltim, la respiraci
profunda, sospirosa, del meu gos, es deix sentir.

Uns quants minuts encara vaig estar torturant-me l'enteniment
tractant d'esbrinar el que podria fer el Cerd en aquells instants.
Era versemblant que s'hagus estenallat a l'esc: altrament els
meus ulls haurien vist rastres de ja en algun tocom. Les idees
comenaren a oscillar dintre el crani: s'esvaen i tornaven, i
eren acompanyades d'imatges inconsistents, absurdes i grotesques.

A mig trencar el son, una fressa inslita va esparvillar-me. La
clau girava dintre el pany. S'o l'escarritx de les dents que
relliscaven en el mecanisme ro i anquilosat; desprs el greu
funcionar dels ressorts, el cop sec de la falleba encaixant-se, i,
de seguida, altra volta el primitiu rapapieig de ferralla baldera.
La m que executava aquella operaci feia els possibles per no
sorollar gaire; mes, com sol succeir en semblants casos, el que
suprimia en intensitat ho augmentava en durada. El cas s que la
clau havia sigut treta del pany, i jo restava barrat, presoner en
la meva cambra. La nova peripcia exasper els meus nervis.

Estava ben segur que no podia sser ning ms que el Cerd el qui
acabava de maldar en el pany; tamb ho estava que all es redua a
un excs de mirament per la meva seguretat personal. Llavors,
m'amenaava algun perill? qu temia el meu guarda? quins eren els
seus propsits en endur-se'n la clau? en cas de sorgir quelcom
desagradable, la meva reclusi absoluta seria un aventatge o un
inconvenient?

Recordava que la nica finestra que s'obria al camp, de les
habitacions nostres (que per cert coresponia a la meva cambra),
estava protegida per una reixa ferma i revinguda, i no aconseguia
sostreure'm a l'angoixa de sentir-me engabiat, en una situaci
incomprensible i falsa.

Cal tenir ben present que em trobava dintre una gran casa vella
suspecta d'embruixaments, al cor d'una afrau boscosa i despoblada,
sobreexcitat d'imaginaci, amb afany de viure aventures
extraordinries i amb grans disposicions de narrador
transcendental.

El fidelssim _Al_ tamb estava alerta. Havia parat de roncar, i
l'endevinava sota el llit amb les orelles dretes, ensumant les
tenebres.

Fatalment s'imposava una revisi de la conducta del Cerd durant
aquella vetlla. Hi entreveia, ms clarament que suara, quelcom
d'inexplicable, un no s qu misteris com si obrs suggestionat.
Semblava que la meva presncia i la meva amabilitat l'afectessin en
el ms viu del cor, per tristament; i que el servir-me i
afalagar-me provenia d'un impuls irresistible, d'una habitud
perduda i recobrada, el mateix que si, a travs de mi, obsequis un
altre sser ms ntim, ms car a la seva nima.

Recordava altra volta el seu esguard una mica exttic, humit
d'entendriment, perforador, curis del que podia haver-hi dintre el
meu jo. En definitiva vaig concloure que res de mal podria
arribar-me d'aquell home.

En aix, de bell nou son la grinyoladissa dels perns rovellats de
la porta forana, i repercut l'anella exactament com en entrar. I
just finida aquesta remor, es deixaren sentir, de part de fora, ran
de la meva finestra, uns passos lents i feixucs, per determinats,
que es perderen cam enll. A desgrat deI coix de la neu, vaig
aconseguir percebre llur retruny fins que el caminant hagu tombat
la recolzada del marge, on s'esfumaren del tot. El Cerd se
n'anava!

Confesso que, com un nin, en sentir-me abandonat pel meu company,
en considerar-me sol entre tantes solituds, vaig passar uns
instants de basarda. De seguida, per, pogu sobreposar-me a tal
ridiculesa.

De tota manera, per qu se n'havia anat, el Cerd? Per ventura
tenia les piles enceses? No, no les hi tenia. De les paraules que
jo havia pogut collir d'una conversa entre ell i en Patllari, dedu
que la campanya del Cerd havia finit alguns dies abans. Ni gens de
mercaderia restava al bosc.

Llavors?... M'agullonava una imperiosa cuiositat de saber on
s'encaminava aquell home en aquella hora i en aquella nit. El bosc
era intransitable, i intransitables els viaranys. Per a afrontar el
fred, la fosca, el desgla i tota mena d'inclemncies, calia
segurament un motiu poders, un inters desmesurat, una dria
abassegadora, un impuls delirant...

Vaig aturar en sec les meves cabries i conjectures, espantat i
atordit. Bon Du! ja no era el venatge dels ducs i de les rates el
que ms em repugnava: era l'ignot, l'abisme d'aix que en diem
_seny_, d'aix que en diem _nima racional_...

Vaig encendre el tros de ciri benet, i, per fer quelcom, vaig
carregar l'escopeta i mirar el rellotge. Eren les dotze i
vint-i-tres minuts. De bon grat, car la petita flama del ciri
resultava ms sinistra que les tenebres, vaig apagar-la,
acotxant-me, altra vegada, cap i tot. I no direu mai el bon consol
que pot trobar un home, desvetllat durant una nit atzarosa, en oir
caure una gota acompassadament, hores i hores, damunt la teulada
que el sopluja.

* * *

Per a saber el que cercava el malanat Cerd mentre jo era el seu
presoner i conjecturava absurds, es precs que us transmeti la
narraci que va fer-me en Patllari.

Desprs d'un any i mig d'absncia i de no tenir-ne noves, quan ja
el meu pare estava decidit a donar la feina a un altre carboner, va
presentar-se de bell nou el Cerd a sollicitar una campanya. Havia
enviudat, i tornava de la seva terra en companyia del seu fill
nic, un galant miny en plena adolescncia. Havia reunit un
capitalet i podia molt ben estar-se de treballar; per el buit
horrible que deix la morta, i l'ociositat en qu vivia, acabaren
per fer-li insoportable la casa i el poble. Dems, aquell fill,
massa contemplat, regit dbilment per la seva mare, demostrava
predisposicions vicioses. El Cerd cregu que la muntanya seria una
bona escola d'austeritat per al noi i un gran consol per a ell.

Lluny de la ptria i en terra amiga, es feia la illusi que les
coses seguien igual que abans. La dria del feinejar i la pau del
bosc, segurament els guaririen tots dos.

Les condicions del tracte aviat foren escatides entre el Cerd i el
meu pare.

El Cerd havia construt la seva barraca en un planell sota una
margenada de suros revinguts.

Un d'ells s'allargassava fugint de l'obagor dels altres. Tenia un
gruix, una altura i una inclinaci convenient per a servir de biga
a la rstega cabana d'un bosquerol. El Cerd no va fer altra cosa
que apuntalar aquella soca, arran de branques, amb un forcat;
desprs hi recolz uns quants torells formant dues pendents, els
atape de feixines, i cobr el conjunt de gleves. La joliua barraca
estava llesta. El ramatge del suro s'avanava a manera de cobert
ideal, protegint la fatxada de les pluges i dels gebres.

A un tret de bala, darrera un tur hi havia el mas Patllari.

Entre els cerdans i la famlia d'en Patllari (pare i mare i quatre
fills, el ms espigat de set anys) s'establ una bella franquesa.
El masover ajudava el Cerd a apilar boscalls, i el Cerd, un poc
curandero, li guaria els menuts quan s'empiocaven, i, en tornant de
vila, els duia carquinyolis i pa blanc.

* * *

La vetlla de Nadal, a entrada de fosc, el carboner traspass davant
la porta de can Patllari. Anava sol, abrigat amb el seu tapaboques,
i punyia la mangala com si torns de viatge.

La Tereseta, la dona d'en Patllari, trencava rama per als bous al
fons de l'entrada. En atalaiar-lo el convid a fer una estona de
xerinola amb ells.

-Us enlleireu, sant cristi, entaforat en la vostra barraca!- Ells
celebrarien la festa del ti per als infants, courien unes quantes
pomes al caliu, menjarien unes quantes figues ensucrades i uns
quants turrons de neu, i encetarien una botellola de garnatxa. En
Patllari s'ho pendria a desaire, si el Cerd no hi anava amb el seu
noi. Fins la mainadota li'n sentiria grat, car els enriolaria amb
els seus acudits i amb la seva vrbola de gavatx. Era de cor que
desitjaven la companyia dels carboners i volien compartir amb ells
llurs pobreses. Refmera! era nit de germanor i de joia, aquella
nit! Que no la fes pertenir, que no fos gusarapa.

El brau Cerd rodava el cap, i un nvol d'entendriment obscuria el
jaspi dels seus ulls manyacs. La regraciava tartamudejant:

-Pas possible, miona; pas possible.

El noi li havia arreplegat la marfuga, aquella passa de mal de coll
que assotava el comarc. I mostr a la Tereseta una ampolla
d'aixarop i un manadi d'herbotes; i fu, distretament i amb la
punta de la mangala, unes ratlles cabalstiques en el calobre de
la paret, torn a regraciar l'oferta de la masovera, i emprengu la
pujada del tur amb el seu aire las i resignat.

* * *

L'absncia dels carboners fou sentida talment com la d'uns
familiars, en la llar d'en Patllari. El foc de gatoses no tenia
aquella resplandor tan gaia ni aquell repetellejar de festa que
esperaven. La soca d'olivera amorrada al foc, el tions fart de
blat de moro, expellia, del seu ventre mgic, ara aix, ara all;
mes la mainadeta no hi trobaren pas un fort engrescament. Els ms
xics s'adormiren aviat; els ms grans preguntaven per l'home de la
pipa, que sabia imitar la veu del gamars, el flauteig dels ttils,
i  cantava canons estrambtiques estarrufant els bigotis i fent
anar la nou del coll amb un sacseig infinitament cmic.

Acabaren tots per emmustigar-se. Tocats sant Sunyer, d'un a un la
masovera els an pujant a les cambres. Quan els tingu tots ben
acotxats sota teulada, la Tereseta davall, situant-se a l'esc, on
el seu marit romania capjup, mirant el guspireig del sutge amb les
mans creuades sobre els genolls. Tastaren els torrons i begueren
garnatxa en el mateix got, amb una serietat de congregants.

Semblava que complissin un deure i no pas que fessin una eixera
nadalenca.

El foc s'apagava, i determinaren anarse'n a dormir.

En Patllari, com cada vetlla, obr la porta forana i desaparegu.
Retorn tot seguit ajustant-se la faixa. Estava nvol i feia un
temps dol, un temps de neu. Express a la seva muller la recana
de no tenir la barraca del Cerd ms a la vora. Aniria a donar-hi
un cop d'ull. Pobra gent!

* * *

Seria mitja nit, seria la una... Du sabs quina hora seria, quan
la Tereseta es desvetll. El pregon silenci de la muntanya semblava
poblat d'una vaga remor vellutada, com d'aleteigs misteriosos. Les
orelles de la masovera ho destriaven clarament. Va aixecar-se i mig
obr el finestronet de la cambra. Per l'escletxa pass un hlit de
gebre i una llum somorta ms blanca que la de la celstia, ms
corprenedora tamb. Cel i terra es confonien en una mateixa
mortalla grisenca, lleument atzurada, i espessos borrallons de neu
davallaven remolinats, a penes obiradors, com flocs de cendra, en
aquella resqucia de besllums estellars transparentant-se en la
llisor dels nvols.

-Patllari! o Patllari!... El sacsejava el mateix que si hagus de
socrrer, un cop despert, una gran necessitat.

Ell es desvetll de mal humor, i ella no sab pas explicar-li el
perqu del seu esverament illgc.

Nevava, nevava, i seguia nevant; per fins aqu no succea pas res
de l'altre mn.

* * *

Cap a la matinada la Tereseta torn a esparvillar el seu marit:
tenia l'aprehensi d'oir una mena d'ahuc lluny. A vegades li
semblava un crit ronc de persona demanant auxili.

Discutiren el que podia ser: si provenia d'aix o d'all, i si els
cornaven les orelles o cornava el vent per la sureda. Cornava el
vent! De sobte una ratxa furiosa llisc per la teulada.

Un trat enorme, muntava dels fondals. Entre els bruels de l'oratge
i el gemegar de la selva, ben definits, es percibia un rumor sord,
de catstrofe, compost de crepitacions, xocs i retrunys
inexplicables.

Era el cruixir de milers i milers de branques esqueixant-se alhora;
era que els grans arbres embalumats de neu, vinclats per l'hurac,
es rompien en sec a mitja soca; era que, estimbant la tofa de llurs
ramatges, en feien seguir d'altres, i junts esmicolaven els ms
xics, i per les valls i per les serres el desastre repercutia
horrson.

La caseta d'en Patllari, pataquejada pels bufaruts, semblava
alapremada per una fora sobrenatural. Ell recorria els llocs de
perill, apuntalant fustatges i tapant forats; ella arrupida al
llit, recordant-se del Cerd, resava parenostres.

El suro gros de l'era va caure estrepitosament. Les criatures,
desvetllades i esporuguides, en mig de grans plors, cridaven la
mare llur.

Mes, quan semblava que havia arribat la fi del mn, el vent amain.
La calma sobrevingu quasi de cop. S'oa, encara, com un gran chor
de xantres que psalmodiaven muntanya amunt.

Els porticons de la cambra de la Tereseta traspuaven claror dirna.
Un gall cantava en la pallissa.

* * *

El Cerd havia fet una untura a la gorja del seu fill, li havia fet
beure una cullerada d'aixarop, l'havia emborrassat amb la manta;
acabant per estenallar-se al seu costat en la jaa. Mal cars
presentava la malaltia del bordegs; per el Cerd era un home dur,
avesat a tot i va adormir-se profundament.

Transcorregueren algunes hores. De sobte el malalt comen a
remoure's i a gemegar, deixondint el seu pare.

S'arborava de febre i respirava dificultosament. El Cerd encengu
el fanal, traient la capsa de mistos d'entre la juntura de dos
torells. Havia deixat un poc de caliu a la llar, i comen a maldar
a fi d'avivar-lo. Prengu un ansadic ple de tisana, i, en acostar-
lo al braser, va sorpendre'l una fressa especial que venia del
sostre del barrac. Tant bon punt hagu servit uns glops d'aigua
entebiada al desficis empiocat, es lliur a una inspecci
detinguda. Descobr tot seguit que era la soca del suro que
cruixia. Semblava el cruixir d'una bastida massa carregada.
Aplicant l'orella a la biga mestra es notava perfectament el
crepitar de les fibres llenyoses subjectades a una flexi violenta.
El cor li bot endevinant una amenaa greu; un perill inconegut
per horrible. Qu passava? Va empnyer la feixina que obstrua la
sortida del barrac, i la fetxina resist. Fou debades que esmercs
tota la seva fora. Com si de part de fora una gran roca apuntals
aquella porta, el desgraciat troglodita no pogu obrir-se pas.
Llavors va treure el cap per l'espirall que feia la servitud de
xemeneia: estaven aparedats per la neu! El ramatge del suro n'havia
arreplegat tanta i tanta, que la seva pesantor descomunal feia
vinclar la soca, que tendia a aplanar-se. Sense el pilar del
frontispici de la barraca, que li aguantava la pressi, pare i fill
haurien sigut esclafats com uns pollets.

El Cerd no es fu pas illusions: mentre la gravitaci es
mantingus en sentit vertical, l'alzinot, que apuntalava la soca,
resistiria: altrament, si es decantava aquella, el veurien mig
partir-se com un lluquet. Pens en treure el noi.

S'esgarrifava, per, d'haver-lo de deixar sobre la neu encs de
febre, amb la gola llagada. Per altra part havia caigut en una
semiinconscincia.

Calia treure'l a la fora, endur-se'l a pes de braos. A on? A can
Patllari: no hi havia un altra refugi ms a prop. El Cerd
reflexionava el que era caminar amb la neu fins a genoll duent una
persona inerta. Si el bordegs hagus tingut habilior
d'arrapar-se-li al coll, el cerd l'hauria transportat en vint
minuts a la masoveria.

Entretant la neu davallava del cel a pleret a pleret, espessa,
feixuga, inclement. Comen a bufar una ventolera de mal presagi,
unas ratxes de ponentada intermitents. La capada de l'arbre
oscill. Els torells que formaven el costellam de la barraca es
desconjuntaren, i tota ella gruny com una barca vella assotada per
les ones. L'alzinot va decantar-se poc o molt. L'home, en notar-ho,
es torn pllid d'espant, i s'hi abraon amb tota la seva
desesperaci. Per si es rompia, apuntal la seva espatlla a la
biga, contragu els seus muscles esdevenint rgid com un soc. Ell
no desdiria, no!

Fu la provatura d'esperonar el seu fill. L'escridass que fugs,
que esventrs la barraca per qualsevol indret; i obtingu de
resposta un barboteig de malalt exasperat, una recrudescncia de
sospirs, de moviments desficiosos i de raneres asfctiques.

Llavors, el Cerd, horripilant-se amb l'nima escruixida, sempre
aferrant l'espatlla a la biga mestra, comen a demanar auxili.
Eren crits instintius, irracionals, que li esqueixaven els pulmons,
que eixien de l'espirall de la barraca com d'una sepultura,
udolants de primer, roncs desprs, estridents, el mateix que de
guineu, ms tard.

Els suros del marge foren sacsejats per la ventada, esqueixats,
esmicolats. Damunt la barraca del Cerd, les branques i els
massissos de neu hi rebotien amb patacs somorts i retrunys
formidables. L'esquena d'ase formada pels torells arrimats a la
soca s'anava aixafant. El tronc del suro, per, reaccionava com una
ballesta. La mateixa empenta irresistible de l'hurac escombrava
sovint la teulada d'aquell _inpace_, alleugerint-lo. Els seus
habitants ja no eren persones d'aquest mn ni vides d'aquesta vida.

Quan en Patllari, de bon mat, ajudat d'altres pagesos, aconsegu
perforar aquell pilot de llenya i neu que cobria la trista barraca,
vei el Cerd apuntalant encara la biga mestra. Feia cinc hores que
romania en la mateixa positura, sense afluixar els muscles, sense
flectar les articulacions, sense desdir ni poc ni molt.
L'arrabassaren a la fais de qui arrabassa una caritide de sota
una coronisa. Estava groc, no podia dir paraula, i mirava fit com
si tingus per ulls dues bales de vidre.

El noi desvariejava. La marmanya seca de l'interior del barrac el
cobria del tot i, per un atzar providencial, cap dels torells
despresos li havia aixafat el cap.

Els conduren a can Patllari amb tots els miraments. El Cerd
romangu tota una novena en el mateix estat d'idiotisme de quan el
tragueren de sota la biga: continuava test, insensible, mut: seguia
sent un puntal de fusta revessa. Quan va recobrar els sentits i
l'enteniment, el noi era mort i soterrat. L'home no s'ho volia
creure: no admetia la possibilitat que el seu heroisme de pare
hagus sigut intil. Comen a cercar el bordegs per tots els
paratges on havien treballat junts, apilant socs i destralejant
branques. El cridava a grans crits, i aix que esdevenia afnic
li agafaven unes terribles rauxes de desesperaci i es colpejava
furiosament el cap amb els punys, fins a ensangonar-se.

Una matinada el sorprengueren regirant amb el magall la terra del
cementiri: volia cerciorar-se de si mentien els que asseguraven que
el seu fill era all, sota una petita creu de llates.

A poc a poc an entrant en ra. Una tristesa enorme substitu la
primitiva follia. Va anar a Cerdanya a vendre's tot el que era
d'ell, i retorn al bosc de casa. I no se n'havia mogut mai ms.

* * *

-Fa anys que fustigueja sol i vern- digu en Patllari. -A nosaltres
ens porta llei. S'arramba a la nostra llar quan se sent atrapat per
la migranya. s el bosquerol de ms bon faire que jo sc conegut.
L'hem fet padr d'un mainatge nostre, i em pensi que li hem donat
una alegria. De tota manera, no est pas bo. Rara s la nit que no
vaga pel bosc fins que clareja. No l'hi esmenti pas que se
n'avergonyeix. El no dormir i el no menjar l'acaben. s possible
que alg l'hagi entabanat amb faccies de l'altre mn, i (no haig
pas de dir-li una cosa. que no sigui), ell creu de bona fe que se
li apareix el bordegs o, almenys, li enraona escondit en la foscor
dels clotarals. Ara tindria l'edat de vost. I estic cert (Du me
perdoni), que el nostre Cerd fou ben ditxs, ahir,
d'emmenar-se-l'en a vost a la masia, i de servir-lo  vetllar-li
el son. No va notar de quina manera li _clavava els ulls?_

FI.














End of the Project Gutenberg EBook of ELS HEROIS, by Prudenci Bertrana

*** END OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK ELS HEROIS ***

***** This file should be named 17583-8.txt or 17583-8.zip *****
This and all associated files of various formats will be found in:
        http://www.gutenberg.org/1/7/5/8/17583/

Produced by Ricard Samarra

Updated editions will replace the previous one--the old editions
will be renamed.

Creating the works from public domain print editions means that no
one owns a United States copyright in these works, so the Foundation
(and you!) can copy and distribute it in the United States without
permission and without paying copyright royalties.  Special rules,
set forth in the General Terms of Use part of this license, apply to
copying and distributing Project Gutenberg-tm electronic works to
protect the PROJECT GUTENBERG-tm concept and trademark.  Project
Gutenberg is a registered trademark, and may not be used if you
charge for the eBooks, unless you receive specific permission.  If you
do not charge anything for copies of this eBook, complying with the
rules is very easy.  You may use this eBook for nearly any purpose
such as creation of derivative works, reports, performances and
research.  They may be modified and printed and given away--you may do
practically ANYTHING with public domain eBooks.  Redistribution is
subject to the trademark license, especially commercial
redistribution.



*** START: FULL LICENSE ***

THE FULL PROJECT GUTENBERG LICENSE
PLEASE READ THIS BEFORE YOU DISTRIBUTE OR USE THIS WORK

To protect the Project Gutenberg-tm mission of promoting the free
distribution of electronic works, by using or distributing this work
(or any other work associated in any way with the phrase "Project
Gutenberg"), you agree to comply with all the terms of the Full Project
Gutenberg-tm License (available with this file or online at
http://gutenberg.org/license).


Section 1.  General Terms of Use and Redistributing Project Gutenberg-tm
electronic works

1.A.  By reading or using any part of this Project Gutenberg-tm
electronic work, you indicate that you have read, understand, agree to
and accept all the terms of this license and intellectual property
(trademark/copyright) agreement.  If you do not agree to abide by all
the terms of this agreement, you must cease using and return or destroy
all copies of Project Gutenberg-tm electronic works in your possession.
If you paid a fee for obtaining a copy of or access to a Project
Gutenberg-tm electronic work and you do not agree to be bound by the
terms of this agreement, you may obtain a refund from the person or
entity to whom you paid the fee as set forth in paragraph 1.E.8.

1.B.  "Project Gutenberg" is a registered trademark.  It may only be
used on or associated in any way with an electronic work by people who
agree to be bound by the terms of this agreement.  There are a few
things that you can do with most Project Gutenberg-tm electronic works
even without complying with the full terms of this agreement.  See
paragraph 1.C below.  There are a lot of things you can do with Project
Gutenberg-tm electronic works if you follow the terms of this agreement
and help preserve free future access to Project Gutenberg-tm electronic
works.  See paragraph 1.E below.

1.C.  The Project Gutenberg Literary Archive Foundation ("the Foundation"
or PGLAF), owns a compilation copyright in the collection of Project
Gutenberg-tm electronic works.  Nearly all the individual works in the
collection are in the public domain in the United States.  If an
individual work is in the public domain in the United States and you are
located in the United States, we do not claim a right to prevent you from
copying, distributing, performing, displaying or creating derivative
works based on the work as long as all references to Project Gutenberg
are removed.  Of course, we hope that you will support the Project
Gutenberg-tm mission of promoting free access to electronic works by
freely sharing Project Gutenberg-tm works in compliance with the terms of
this agreement for keeping the Project Gutenberg-tm name associated with
the work.  You can easily comply with the terms of this agreement by
keeping this work in the same format with its attached full Project
Gutenberg-tm License when you share it without charge with others.

1.D.  The copyright laws of the place where you are located also govern
what you can do with this work.  Copyright laws in most countries are in
a constant state of change.  If you are outside the United States, check
the laws of your country in addition to the terms of this agreement
before downloading, copying, displaying, performing, distributing or
creating derivative works based on this work or any other Project
Gutenberg-tm work.  The Foundation makes no representations concerning
the copyright status of any work in any country outside the United
States.

1.E.  Unless you have removed all references to Project Gutenberg:

1.E.1.  The following sentence, with active links to, or other immediate
access to, the full Project Gutenberg-tm License must appear prominently
whenever any copy of a Project Gutenberg-tm work (any work on which the
phrase "Project Gutenberg" appears, or with which the phrase "Project
Gutenberg" is associated) is accessed, displayed, performed, viewed,
copied or distributed:

This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with
almost no restrictions whatsoever.  You may copy it, give it away or
re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included
with this eBook or online at www.gutenberg.org

1.E.2.  If an individual Project Gutenberg-tm electronic work is derived
from the public domain (does not contain a notice indicating that it is
posted with permission of the copyright holder), the work can be copied
and distributed to anyone in the United States without paying any fees
or charges.  If you are redistributing or providing access to a work
with the phrase "Project Gutenberg" associated with or appearing on the
work, you must comply either with the requirements of paragraphs 1.E.1
through 1.E.7 or obtain permission for the use of the work and the
Project Gutenberg-tm trademark as set forth in paragraphs 1.E.8 or
1.E.9.

1.E.3.  If an individual Project Gutenberg-tm electronic work is posted
with the permission of the copyright holder, your use and distribution
must comply with both paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 and any additional
terms imposed by the copyright holder.  Additional terms will be linked
to the Project Gutenberg-tm License for all works posted with the
permission of the copyright holder found at the beginning of this work.

1.E.4.  Do not unlink or detach or remove the full Project Gutenberg-tm
License terms from this work, or any files containing a part of this
work or any other work associated with Project Gutenberg-tm.

1.E.5.  Do not copy, display, perform, distribute or redistribute this
electronic work, or any part of this electronic work, without
prominently displaying the sentence set forth in paragraph 1.E.1 with
active links or immediate access to the full terms of the Project
Gutenberg-tm License.

1.E.6.  You may convert to and distribute this work in any binary,
compressed, marked up, nonproprietary or proprietary form, including any
word processing or hypertext form.  However, if you provide access to or
distribute copies of a Project Gutenberg-tm work in a format other than
"Plain Vanilla ASCII" or other format used in the official version
posted on the official Project Gutenberg-tm web site (www.gutenberg.org),
you must, at no additional cost, fee or expense to the user, provide a
copy, a means of exporting a copy, or a means of obtaining a copy upon
request, of the work in its original "Plain Vanilla ASCII" or other
form.  Any alternate format must include the full Project Gutenberg-tm
License as specified in paragraph 1.E.1.

1.E.7.  Do not charge a fee for access to, viewing, displaying,
performing, copying or distributing any Project Gutenberg-tm works
unless you comply with paragraph 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.8.  You may charge a reasonable fee for copies of or providing
access to or distributing Project Gutenberg-tm electronic works provided
that

- You pay a royalty fee of 20% of the gross profits you derive from
     the use of Project Gutenberg-tm works calculated using the method
     you already use to calculate your applicable taxes.  The fee is
     owed to the owner of the Project Gutenberg-tm trademark, but he
     has agreed to donate royalties under this paragraph to the
     Project Gutenberg Literary Archive Foundation.  Royalty payments
     must be paid within 60 days following each date on which you
     prepare (or are legally required to prepare) your periodic tax
     returns.  Royalty payments should be clearly marked as such and
     sent to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation at the
     address specified in Section 4, "Information about donations to
     the Project Gutenberg Literary Archive Foundation."

- You provide a full refund of any money paid by a user who notifies
     you in writing (or by e-mail) within 30 days of receipt that s/he
     does not agree to the terms of the full Project Gutenberg-tm
     License.  You must require such a user to return or
     destroy all copies of the works possessed in a physical medium
     and discontinue all use of and all access to other copies of
     Project Gutenberg-tm works.

- You provide, in accordance with paragraph 1.F.3, a full refund of any
     money paid for a work or a replacement copy, if a defect in the
     electronic work is discovered and reported to you within 90 days
     of receipt of the work.

- You comply with all other terms of this agreement for free
     distribution of Project Gutenberg-tm works.

1.E.9.  If you wish to charge a fee or distribute a Project Gutenberg-tm
electronic work or group of works on different terms than are set
forth in this agreement, you must obtain permission in writing from
both the Project Gutenberg Literary Archive Foundation and Michael
Hart, the owner of the Project Gutenberg-tm trademark.  Contact the
Foundation as set forth in Section 3 below.

1.F.

1.F.1.  Project Gutenberg volunteers and employees expend considerable
effort to identify, do copyright research on, transcribe and proofread
public domain works in creating the Project Gutenberg-tm
collection.  Despite these efforts, Project Gutenberg-tm electronic
works, and the medium on which they may be stored, may contain
"Defects," such as, but not limited to, incomplete, inaccurate or
corrupt data, transcription errors, a copyright or other intellectual
property infringement, a defective or damaged disk or other medium, a
computer virus, or computer codes that damage or cannot be read by
your equipment.

1.F.2.  LIMITED WARRANTY, DISCLAIMER OF DAMAGES - Except for the "Right
of Replacement or Refund" described in paragraph 1.F.3, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation, the owner of the Project
Gutenberg-tm trademark, and any other party distributing a Project
Gutenberg-tm electronic work under this agreement, disclaim all
liability to you for damages, costs and expenses, including legal
fees.  YOU AGREE THAT YOU HAVE NO REMEDIES FOR NEGLIGENCE, STRICT
LIABILITY, BREACH OF WARRANTY OR BREACH OF CONTRACT EXCEPT THOSE
PROVIDED IN PARAGRAPH F3.  YOU AGREE THAT THE FOUNDATION, THE
TRADEMARK OWNER, AND ANY DISTRIBUTOR UNDER THIS AGREEMENT WILL NOT BE
LIABLE TO YOU FOR ACTUAL, DIRECT, INDIRECT, CONSEQUENTIAL, PUNITIVE OR
INCIDENTAL DAMAGES EVEN IF YOU GIVE NOTICE OF THE POSSIBILITY OF SUCH
DAMAGE.

1.F.3.  LIMITED RIGHT OF REPLACEMENT OR REFUND - If you discover a
defect in this electronic work within 90 days of receiving it, you can
receive a refund of the money (if any) you paid for it by sending a
written explanation to the person you received the work from.  If you
received the work on a physical medium, you must return the medium with
your written explanation.  The person or entity that provided you with
the defective work may elect to provide a replacement copy in lieu of a
refund.  If you received the work electronically, the person or entity
providing it to you may choose to give you a second opportunity to
receive the work electronically in lieu of a refund.  If the second copy
is also defective, you may demand a refund in writing without further
opportunities to fix the problem.

1.F.4.  Except for the limited right of replacement or refund set forth
in paragraph 1.F.3, this work is provided to you 'AS-IS' WITH NO OTHER
WARRANTIES OF ANY KIND, EXPRESS OR IMPLIED, INCLUDING BUT NOT LIMITED TO
WARRANTIES OF MERCHANTIBILITY OR FITNESS FOR ANY PURPOSE.

1.F.5.  Some states do not allow disclaimers of certain implied
warranties or the exclusion or limitation of certain types of damages.
If any disclaimer or limitation set forth in this agreement violates the
law of the state applicable to this agreement, the agreement shall be
interpreted to make the maximum disclaimer or limitation permitted by
the applicable state law.  The invalidity or unenforceability of any
provision of this agreement shall not void the remaining provisions.

1.F.6.  INDEMNITY - You agree to indemnify and hold the Foundation, the
trademark owner, any agent or employee of the Foundation, anyone
providing copies of Project Gutenberg-tm electronic works in accordance
with this agreement, and any volunteers associated with the production,
promotion and distribution of Project Gutenberg-tm electronic works,
harmless from all liability, costs and expenses, including legal fees,
that arise directly or indirectly from any of the following which you do
or cause to occur: (a) distribution of this or any Project Gutenberg-tm
work, (b) alteration, modification, or additions or deletions to any
Project Gutenberg-tm work, and (c) any Defect you cause.


Section  2.  Information about the Mission of Project Gutenberg-tm

Project Gutenberg-tm is synonymous with the free distribution of
electronic works in formats readable by the widest variety of computers
including obsolete, old, middle-aged and new computers.  It exists
because of the efforts of hundreds of volunteers and donations from
people in all walks of life.

Volunteers and financial support to provide volunteers with the
assistance they need, is critical to reaching Project Gutenberg-tm's
goals and ensuring that the Project Gutenberg-tm collection will
remain freely available for generations to come.  In 2001, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation was created to provide a secure
and permanent future for Project Gutenberg-tm and future generations.
To learn more about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation
and how your efforts and donations can help, see Sections 3 and 4
and the Foundation web page at http://www.pglaf.org.


Section 3.  Information about the Project Gutenberg Literary Archive
Foundation

The Project Gutenberg Literary Archive Foundation is a non profit
501(c)(3) educational corporation organized under the laws of the
state of Mississippi and granted tax exempt status by the Internal
Revenue Service.  The Foundation's EIN or federal tax identification
number is 64-6221541.  Its 501(c)(3) letter is posted at
http://pglaf.org/fundraising.  Contributions to the Project Gutenberg
Literary Archive Foundation are tax deductible to the full extent
permitted by U.S. federal laws and your state's laws.

The Foundation's principal office is located at 4557 Melan Dr. S.
Fairbanks, AK, 99712., but its volunteers and employees are scattered
throughout numerous locations.  Its business office is located at
809 North 1500 West, Salt Lake City, UT 84116, (801) 596-1887, email
business@pglaf.org.  Email contact links and up to date contact
information can be found at the Foundation's web site and official
page at http://pglaf.org

For additional contact information:
     Dr. Gregory B. Newby
     Chief Executive and Director
     gbnewby@pglaf.org


Section 4.  Information about Donations to the Project Gutenberg
Literary Archive Foundation

Project Gutenberg-tm depends upon and cannot survive without wide
spread public support and donations to carry out its mission of
increasing the number of public domain and licensed works that can be
freely distributed in machine readable form accessible by the widest
array of equipment including outdated equipment.  Many small donations
($1 to $5,000) are particularly important to maintaining tax exempt
status with the IRS.

The Foundation is committed to complying with the laws regulating
charities and charitable donations in all 50 states of the United
States.  Compliance requirements are not uniform and it takes a
considerable effort, much paperwork and many fees to meet and keep up
with these requirements.  We do not solicit donations in locations
where we have not received written confirmation of compliance.  To
SEND DONATIONS or determine the status of compliance for any
particular state visit http://pglaf.org

While we cannot and do not solicit contributions from states where we
have not met the solicitation requirements, we know of no prohibition
against accepting unsolicited donations from donors in such states who
approach us with offers to donate.

International donations are gratefully accepted, but we cannot make
any statements concerning tax treatment of donations received from
outside the United States.  U.S. laws alone swamp our small staff.

Please check the Project Gutenberg Web pages for current donation
methods and addresses.  Donations are accepted in a number of other
ways including checks, online payments and credit card donations.
To donate, please visit: http://pglaf.org/donate


Section 5.  General Information About Project Gutenberg-tm electronic
works.

Professor Michael S. Hart is the originator of the Project Gutenberg-tm
concept of a library of electronic works that could be freely shared
with anyone.  For thirty years, he produced and distributed Project
Gutenberg-tm eBooks with only a loose network of volunteer support.


Project Gutenberg-tm eBooks are often created from several printed
editions, all of which are confirmed as Public Domain in the U.S.
unless a copyright notice is included.  Thus, we do not necessarily
keep eBooks in compliance with any particular paper edition.


Most people start at our Web site which has the main PG search facility:

     http://www.gutenberg.org

This Web site includes information about Project Gutenberg-tm,
including how to make donations to the Project Gutenberg Literary
Archive Foundation, how to help produce our new eBooks, and how to
subscribe to our email newsletter to hear about new eBooks.
